Un adeu sense sensació de pèrdua

"Suposo que si escric un altre llibre l’hauré de titular Perdoneu, però només era una broma", fa acudits Julian Barnes (Leicester, 1946), el més elegant i exquisit dels ex nens prodigi del dream team anglès d’Anagrama, davant l’enèsima, milionèsima, potser, pregunta de si realment això és el final. Catorze novel·les, un Booker per El sentit d’un final i s’ha acabat. ¿Segur? "Reposaré un moment la mà en la teva abraçada i després m’esfumaré", profetitza l’última pàgina de, sí, el seu últim llibre.

El títol, Comiats (Angle; Despedidas en l’edició espanyola d’Anagrama), deixa poc marge per a la interpretació, però sempre hi ha la possibilitat que l’autor d’El lloro de Flaubert se’n desdigui i reaparegui amb una nova pirueta literària. ¿La veritat? No ho sembla. "Quan ja has tocat totes les teves melodies, el que toca és callar. No tinc una sensació de pèrdua, perquè crec que deixar-ho aquí és el correcte", defensa Barnes, de pas per Barcelona per participar en el festival En Altres Paraules que se celebra fins al 19 de maig a CaixaForum.

"El vaig començar sense saber si seria l’últim o una cosa que deixaria un temps apartat i quedaria allà fins després de la meva mort, però llavors vaig pensar que si volia anar a la festa de publicació no tenia més remei que acabar-lo", ironitza Barnes, embarcat aquí en un nou híbrid de memòria i ficció que entrellaça una història d’amor de quatre dècades i la seva pròpia malaltia, aquest càncer de sang que no el matarà però caminarà al costat seu "a poc a poc del braç" fins al dia de la seva mort. "No escric per sentir-me més bé ni per trobar consol", aclareix el britànic.

Humor molt seriós

Tampoc sap, afegeix, si hi ha un pla mestre per acomiadar-se de la millor manera possible. "Quan em mori i ho hagi fet, llavors tornaré i us ho explicaré", diu amb sorna. L’humor, per si quedava cap dubte, també és molt present en un llibre marca de la casa que alterna reflexions sobre el pas del temps i l’envelliment amb escenes hilarants i rampells tragicòmics. "Al meu país et prenen més seriosament quan ets divertit", celebra.

Tresor nacional des que va debutar el 1980 amb Metroland i escriptor "de debò", almenys a ulls de la seva mare, a partir del moment en què va aparèixer a les pàgines de The Times com a finalista del Booker de 1984, Barnes s’acomiada desenterrant una història d’amor que va prometre no explicar i interrogant-se, una vegada més, sobre la mecànica dels records. "Quan som joves creiem que la memòria és una cosa invariable, com una maleta que desem i recuperarem sempre que la necessitem, però després descobreixes que no", explica.

Notícies relacionades

El PSC, Junts i ERC presenten al Parlament una llei de mecenatge

El director general del Liceu deixa el càrrec temporalment

En el seu cas, detalla, l’epifania va arribar de mans del seu germà gran, el filòsof i historiador Jonathan Barnes. "Ell em deia que la memòria s’acosta més a un acte d’imaginació que a un de recuperació, i tenia raó: la memòria és una cosa molt estranya. Per mantenir el seny hem de pensar que és una cosa sòlida i confiable, però de vegades els nostres records favorits són els menys fiables, perquè cada vegada que els expliquem els canviem una mica", relata.

"Soc conscient que aviat no existiré més que com una prestatgeria plena de llibres i un grapat d’anècdotes biogràfiques", reconeix Barnes a les pàgines finals d’un llibre amb què tanca la porta però deixa oberta una finestreta: el del periodisme i la no-ficció. "Sempre he sigut periodista i continuaré escrivint assajos i crítiques", matisa. No serà ell, però, qui desentranyi l’embolic d’aquests temps de tensions socials i sobresalts geopolítics constants. "No he sigut mai un escriptor inspirat pel que passa de manera immediata a les notícies; el que m’inspira són coses que han passat fa molt de temps –explica–. Sé que hi ha un gran llibre per escriure sobre Donald Trump, però no seré jo qui ho faci. Quan un ha escrit tant com jo és molt conscient dels seus talents i limitacions".