‘Cahiers du Cinéma’, la revista que va canviar el cine

Va ser una època en què les revistes resultarien fonamentals en l’evolució del cine. Això també va passar al Regne Unit, on alguns dels col·laboradors de Sequence es convertirien en els principals directors del free cinema (Lindsay Anderson, Karel Reisz), o a Espanya uns anys després: de Nuestro Cine en sorgirien cineastes com ara Víctor Erice i Antxon Eceiza.

La guerra oberta –ben sovint amb escarnis punyents– que Nuestro Cine va mantenir amb Film Ideal en la primera meitat dels anys 60 va ser semblant a la que hi va haver a França en els 50 entre Cahiers du Cinéma i Positif, dues revistes virulentament enfrontades. Tan sols un crític i després director, Bertrand Tavernier, va arribar a col·laborar en totes dues. I de tot això se’n va beneficiar el lector-espectador cinèfil, a qui van aplanar el camí per entendre tant el cine del passat com el que es coïa durant aquella dècada de canvi i replantejament absolut.

Declaració de principis

La portada del número 1 de Cahiers du Cinéma –coneguts fins al 1964, per la configuració de la coberta i el disseny, com els Cahiers grocs– estava il·lustrada amb una fotografia d’El crepúsculo de los dioses, de Billy Wilder, i a dins hi havia textos sobre un director vinculat a la caça de bruixes com Edward Dmytryk, un altre de Bazin al voltant de la profunditat de camp, una anàlisi de la indústria del cine italià i tot un seguit d’extenses crítiques sobre films de Wilder, Rossellini i Robert Bresson.

Una encara tímida declaració de principis, ja que Rossellini i Bresson es van convertir en dos dels cavalls de batalla d’aquesta nova crítica que capitalitzarien Jean-Luc Godard, François Truffaut, Éric Rohmer, Jacques Rivette i Claude Chabrol, és a dir, el futur repòquer d’asos de la nouvelle vague. Rohmer, amb el seu nom original –Maurice Schérer– seria el primer a col·laborar-hi amb un text magistral sobre F. W. Murnau titulat Vanité que la ‘peinture’ i que va ser publicat en el número 3.

Rivette va debutar en el número 20, el febrer de 1953. Truffaut va desembarcar a la revista al cap d’un mes. Chabrol ho va fer en el 28 amb la crítica del musical Cantant sota la pluja. Godard va ser el més tardà, i també el més influent: el seu primer text va aparèixer en el número 62 (agost-setembre de 1956, únicament tres anys abans de rodar Al final de l’escapada), i era una crítica de la pel·lícula Artistas y modelos, una comèdia interpretada per Jerry Lewis.

A aquest cineasta i comediant, a Nicholas Ray, va dedicar Godard els seus textos més encesos a la revista, alguns de convertits amb el pas del temps en boutades citades una vegada i una altra, com aquell en què, referint-se a un film de Ray, va escriure el 1958: "Hi havia el teatre (Griffith), la poesia (Murnau), la pintura (Rossellini), la dansa (Eisenstein), la música (Renoir). Però des d’ara hi ha el cine. I el cine és Nicholas Ray".

Tots cinc es van quedar a Cahiers du Cinéma fins i tot quan ja havien debutat en el terreny del llargmetratge, fent entrevistes, assajos o anàlisis de determinats cineastes tant del seu temps com del pretèrit. La pel·lícula de Richard Linklater Nouvelle vague, estrenada al gener i centrada en la gestació d’Al final de l’escapada, mostra en una de les seqüències el funcionament de la redacció de la revista.

Dues idees

Els cahieristes van desenvolupar dues idees bàsiques. Una era la de la mise en scène, però amb un sentit diferent del que s’aplica en la posada en escena del teatre. Rivette, principal teòric d’aquest concepte, va argumentar al cap d’uns anys que ho havien proposat per estimular deliberadament la controvèrsia, i que la mise en scène no solament era aplicable a la feina de direcció, sinó que també incloïa l’elecció del tema i l’escriptura del guió i prosseguia en el muntatge.

L’altra idea, lligada a aquesta última, va ser la de la política dels autors. Reivindicaven el director com a autor absolut d’una pel·lícula, i els va servir de base per posar sobre la taula l’obra de Howard Hawks, Alfred Hitchcock, Sam Fuller, Luis Buñuel o Vincente Minnelli, i també per estipular un cànon entorn del cine francès en què carregaven furibundament contra els films de postguerra i contra les pel·lícules de qualité per defensar l’obra de Jean Renoir, Jean Vigo, Jean Cocteau, Jacques Tati, Robert Bresson, Jean-Pierre Melville i Jacques Becker.

Text fundacional

El text fundacional d’aquest corrent el va escriure Truffaut en el número del gener de 1954 amb el títol Una certa tendència del cine francès, i va minar els fonaments de la indústria francesa. Passats uns anys es va saber que també l’havia escrit per encendre la polèmica i fer-se un nom en aquest món: l’any 1959 va realitzar Los cuatrocientos golpes. Pura i simple agitació.

Un altra fita va ser la consagració d’un número sencer –el 39, publicat l’octubre de 1954– a la figura d’Alfred Hitchcock. Gràcies als cahieristes, el director de La finestra indiscreta va començar a ser reconegut com un autor amb món propi i no únicament com el mestre del suspens. Curiosament, Hitchcock no agradava gaire a André Bazin, el protector d’aquests cadells de la crítica francesa, que eren anomenats joves turcs.

Durant una estada posterior als Estats Units, alguns crítics nord-americans es van acostar a Truffaut per confessar-li que la crítica francesa els havia obert els ulls pel que fa a l’apreciació de Hitchcock.

Temps convulsos

Notícies relacionades

Zurbarán debuta a Londres amb una gran retrospectiva

El grup finlandès Sanoma compra la històrica editorial Vicens Vives

La publicació va viure temps diferents i convulsos. El 1968, a partir dels corrents amb testatàries del mes de maig, Cahiers du Cinéma va acabar abraçant la línia maoista i es va desvincular de l’actualitat. Va tornar al model clàssic a mitjans dels 70 i per les seves files hi continuarien desfilant futurs directors com André Téchiné, Luc Moullet, Pascal Bonitzer, Olivier Assayas i Mia Hansen-Love.

L’editorial Paidós va recopilar entre els anys 2003 i 2006 textos essencials de la revista en quatre volums amb l’epígraf de Pequeña antología de Cahiers du Cinéma. En el número 500, coordinat per Martin Scorsese, el director d’Un dels nostres va definir molt bé la importància de la revista i l’estil dels col·laboradors: "Aquests joves ja eren cineastes quan van començar a escriure i van continuar sent crítics quan van aconseguir portar a la pantalla les seves pel·lícules". Cahiers du Cinéma encara es publica. Ja són 831 números.