El vestidor perfecte

S’havien vist fa anys, gairebé en una escena de pel·lícula. "Anàvem en un avió i gairebé ens matem tots", recorda entre rialles Juan Avellaneda. "Sí. Fa temps que ens coneixem, però és veritat que no hem tornat a coincidir", afegeix l’interiorista. Fins ara, que els ha reunit Eclèctica Barcelona, el projecte cultural que aparella creadors i dissenyadors per imaginar, en clau expositiva, una casa de 12 estances. La d’ells serà una suite amb vestidor. I no serà una qualsevol.

El retrobament és una mica simbòlic. D’una banda, Avellaneda, rostre reconeixible de l’univers lifestyle, amb una estètica tan definida com fàcilment identificable. El seu propi vestidor forma ja part d’aquesta narrativa pública: els que el segueixen en les xarxes l’han vist moltes vegades gravar-se allí, entre sabates i peces perfectament ordenades, com si aquest refugi fos alhora escenari i declaració d’intencions.

De l’altra, Trenchs, arquitecte i interiorista, un d’aquells noms que entenen l’espai com a atmosfera. Entre els seus últims aclamats treballs, Eldelmar, el nou restaurant dels germans Torres a Barcelona, Premi Interiors 2025 al millor projecte gastronòmic.

Ara tots dos s’enfronten a una estança que es podrà veure del 4 al 13 de juny al Círculo Ecuestre, en la primera edició d’Eclèctica Barcelona. I, des del principi, deixen clar que un vestidor perfecte no és simplement un lloc on guardar roba. Té més a veure amb la identitat, amb el ritual, amb la manera d’habitar una casa i d’habitar-se un mateix. "És com vivim", apunta Avellaneda. Trenchs afina: "Crec que més que com vivim és com som". Probablement allí trobem la millor definició possible. Un espai de vestir-se parla del gust, sí, però també de l’ordre, de la rutina, de la intimitat i d’aquell petit plaer privat que consisteix a preparar-se per sortir al món.

La reflexió cobra encara més sentit en una ciutat com Barcelona, on els metres quadrats no sempre acompanyen el desig. Abans de parlar del vestidor ideal, tots dos fan aterrar la conversa en la realitat dels pisos petits. ¿Es pot continuar aspirant a un vestidor quan no hi ha espai? Segons ells, sí. Tot i que sigui a petita escala. "Fins i tot en pisos molt petits, a la gent li agrada tenir vestidor, encara que sigui un racó", diu Avellaneda. No fa falta una habitació sencera: n’hi ha prou de pensar bé aquest racó íntim. Potser la roba queda més recollida, però "els complements com bosses de mà, joies i sabates es poden mostrar en una lleixa oberta, una prestatgeria lleugera o un mòdul ben resolt", coincideixen. L’important no és tant la mida com la sensació de ritual.

En el cas d’Avellaneda, aquest ritual té molt de posada en escena. "Jo necessito una pau visual", confessa. I, paradoxalment, aquesta pau no passa per amagar, sinó per mostrar. "Ho tinc tot a la vista, perquè a mi m’agrada que sigui una mica com una botiga". La seva idea del vestidor obert s’allunya de la cambra fosca i tancada: necessita veure, reconèixer, triar. Potser per això, en el seu cas, aquest univers personal ha acabat sent també una extensió del seu treball. "És gairebé un set de rodatge", admet.

Fórmula oberta

Trenchs coincideix que no existeix una única recepta per al vestidor perfecte, perquè cada persona ho viu d’una manera diferent. Hi ha gent que necessita veure-ho tot i d’altres només troben calma si tot queda ocult rere portes impecables. Però, si hagués de fixar un principi, ho té clar: "Un vestidor per a mi és obert". I afegeix: "A partir de quan et quedes en una sala amb armaris als costats, ja per a mi no has entès el concepte de vestidor". Aquí es dibuixa la veritable diferència entre armari i vestidor: no és una qüestió de luxe, sinó d’experiència.

Perquè el vestidor perfecte potser no és el més gran, però sí el que millor resol la vida diària. El que permet veure, combinar, decidir i gaudir del gest de vestir-se. "Ho has de poder veure tot", insisteix Avellaneda. Si no, la roba desapareix, cau en l’oblit, deixa de formar part de la conversa diària amb un mateix. En el seu cas, a més, l’ordre de la roba té una dimensió gairebé emocional. "Ordenar la roba... em dona com una pau mental". Ell la té classificada per colors.

Per això aquest espai d’arranjament ja no viu aïllat. Cada vegada es pensa més a prop del lavabo, de la zona de cura, d’aquell temps íntim en què un es vesteix, es perfuma i es prepara. "El vestidor s’ajunta amb el lavabo..., per la part d’aquest procés d’arreglar-se", resumeix Trenchs. Avellaneda afegeix un altre detall: "Jo, a més, el perfumo". A casa seva hi ha fragàncies col·locades en punts alts perquè, al passar-hi, l’espai conservi una empremta concreta. No és excés. És atmosfera.

Notícies relacionades

Rosalía, mística i festiva

Més de mil euros gastats

Si Trenchs hagués de triar una condició irrenunciable, seria la llum natural: "Per a mi és bàsic". No només perquè ajuda a triar millor la roba o a afinar els colors. També perquè canvia la percepció de l’espai, rebaixa la solemnitat i el torna més habitable.

La proposta que tots dos preparen per a Eclèctica Barcelona partirà d’aquesta idea, tot i que portada a una dimensió més escenogràfica. Han imaginat una suite amb vestidor d’atmosfera envoltant, amb moqueta verda, fusta, miralls, vitrines i una certa pulsió dels setanta, pensada per exposar peces de la nova col·lecció d’Avellaneda i dialogar amb la joieria d’Unión Suiza. No serà un vestidor purament domèstic, sinó una versió aspiracional i expositiva, gairebé cinematogràfica. Ni armari ni aparador. Un espai íntim, aspiracional i molt contemporani que confirma una cosa senzilla: de vegades l’elegància comença just allí, al lloc on un es prepara per sortir a escena.