Joan Dausà: "Quan vaig veure Rosalía fent el confessionari, em vaig dir: ¡Bravo!"

Després d’Ara som gegants (2018) i Ho tenim tot (2021), ara arriba Immortals. Li van els títols maximalistes.

És veritat, i de vegades em passo, però Immortals és més petit del que sembla, perquè es refereix a conservar els moments que queden per sempre. És un disc molt influït i inspirat pels concerts que vaig fer al Palau Sant Jordi i al Vistalegre de Madrid. És una declaració d’intencions: repetir aquells moments que guardes per sempre i no moren.

El disc arrenca amb Per una cançó, que s’obre pas entre el murmuri del públic i on realça el poder de la música en la relació humana: "Ara la vida és millor, que calli la resta del món / Només tu i jo, i una cançó».

És un homenatge i un agraïment a la música pel seu poder terapèutic per unir i crear vincles.

¿És també un àlbum pensat per ser tocat davant el públic?

És un disc en què he buscat eines que em donessin recursos per al directe, pensant com generar emocions i sensacions de manera compartida, en família, com va passar en aquells concerts.

El que diu pot sonar a una obra molt calculada.

No, perquè el procés és molt de veritat i molt fresc. La diferència amb altres discos és que aquí en tot moment he anat visualitzant el públic, sentint l’energia tan especial que hi va haver en aquells concerts.

Una característica de la seva música és generar intimitat i grandiositat alhora. ¿Com es fa per dirigir-se a l’oient un a un i també de manera col·lectiva?

Això ho hem de preguntar a Serrat, als grans mestres. Fer aquesta cosa tan petita que es pot fer tan gran com vulguis. Nosaltres la fem créixer potser amb la producció musical. És el missatge i la teva energia, però és veritat que jo vinc de La festa dels Súpers, de cantar en gran, molta gent junta, i no em fa vergonya.

Welcome to my party, el primer senzill de l’àlbum, incideix en la celebració col·lectiva, però des d’un altre angle, molt tribal.

El text és molt evident: quant t’he trobat a faltar, segurament vam passar moments complicats, guardem-nos aquest per estar junts… I a això li va sumar l’energia del haka [dansa cerimonial maori]. Quan la vaig descobrir em vaig dir que la volia incorporar al disc, amb tota l’energia grupal. Estic intentant que en directe passi una mica de tot, que diguin: els concerts de Dausà no són de plorar tota l’estona.

Antonio Orozco canta en el tema titular del disc. ¿Tenen aspectes en comú en la seva manera de concebre les cançons?

Tenim en comú el més important, la veritat emocional. Cadascú escriu des del seu lloc poètic o narratiu, però tots dos intentem ser honestos, tant que algú pot espantar-se o allunyar-se. No tenir por de parlar de les emocions és una cosa que ens ha unit sempre.

¿Diria que ell es relaciona amb aquesta cançó com vostè?

Jo m’imaginava una parella, i ell a l’arribar a l’estudi, em va dir: això ho has escrit pensant en la teva filla, ¿oi? És una lectura molt bonica.

Els temps tornen a canviar és una peça molt dylaniana. Fins i tot toca vostè l’harmònica. ¿El missatge reflecteix més un desig que no pas una constatació?

No penso que aquesta cançó pugui transformar el món, però parla de la sort que van tenir els que van viure una època en què sentien que podien fer-ho a través de les cançons. Una vegada veig evident que la lluita no la podem guanyar, li dono la volta: no et guanyaré amb les armes, però potser et guanyo amb la felicitat i en el sentit de la vida.

Ho podríem intentar sona a súplica a una parella. Encantarà al seu públic femení, que no és poc.

A Spotify, el 56% dels meus oients són femenins. Es veu també en els concerts, i és perfecte. Al final, el públic amb qui més connecto és el que emocionalment s’identifica amb això, més enllà dels tòpics i els prejudicis.

A Barcelona actuarà al Poble Espanyol. ¿Haver omplert una vegada el Sant Jordi no significa que es plantegi això a cada gira?

Seria un error. La gent va comprar aquella entrada perquè se celebraven 10 anys de Jo mai mai. Però el que hem aconseguit ara és molt bèstia: s’han venut ja més de 16.000 entrades sense tenir aquella èpica, amb cançons que la gent no ha escoltat. Són pocs concerts perquè volem reproduir la força artística i tècnica que hi va haver al Sant Jordi. A l’escenari hi haurà un pantalleta projectant el que està passant i ampliant-ho, acostant l’emoció i el missatge.

Al documental La gran bogeria, el seu mànager, Xavi Pascual, deixa anar que l’Estadi Olímpic ha entrat en els seus plans.

Ara, des de la distància, ho desmitifico. Penso en Oques Grasses: això seu és increïble, però han d’estar atordits. ¿Què és l’èxit, un record o sentir que estàs fent el que vols en cada moment? No necessito que se’m recordi per unes xifres, ja tinc la sensació que em dedicaré a la música tota la vida, però aquests grans números em fan més mandra que por. També està bé posar el fre de mà. I jo no puc planificar el 2027 sense veure què passarà el 2026, quina energia es genera, com reacciona la gent.

¿La dinàmica dels seus concerts, amb gags i girs de guió, involucrant els assistents, té a veure amb la música o és més aviat pròpia d’un prestidigitador?

Mira, em va molt bé el que està fent ara Rosalía amb el confessionari. Quan el vaig veure, em vaig dir: ¡Bravo! A veure si ara els que posaven en dubte el meu Jo mai mai al Sant Jordi diran ara que això de Rosalía no és un espectacle musical. És exactament això: generar situacions especials que la gent recorda i que et permeten fer un viatge. Això nostre potser no és un concert, sinó un espectacle. A Catalunya hi ha milions de músics i cantants millors que jo, però el meu treball no és només fer cançons, sinó compartir-les.

Notícies relacionades

Barcelona acull la principal competició de ‘burgers’

U2 apunta a la seva resurrecció

Un grup basc que canta en eusquera va actuar al Palau Sant Jordi i ho farà a Madrid. ¿Això visualitza les llengües d’estat?

Bravo per ells. A Madrid, del que passa a Catalunya o al País Basc moltes vegades no en tenen ni idea. Tenen el seu univers i és curiós, perquè és com si fossin indústries diferents, països independents.