Childress i Kozhukhin brillen amb Prokófiev

Les seves versions de la descriptiva Obertura Helios de Nielsen i de la passional Simfonia Núm. 2 de Rakhmàninov (1907, i sense talls) van resultar plenament convincents. En totes dues s’evidenciava una OBC motivada i activa, tensa, amb encertades intervencions dels solistes. ¿El nòrdic wagnerià o el rus cosmopolita? ¿Quin li va millor? Tot i que es tractava d’obres incomparables per dimensions i maduresa, Childress es va moure com un peix a l’aigua per les dues estètiques.

Notícies relacionades

Ágatha la torna a fer grossa

Barcelona crea una ajuda de 850.000 euros per a llibreries

També encerta en la seva capacitat per equilibrar l’entrega d’un solista de concert davant l’orquestra, com en el difícil Concert per a piano Núm. 2 de Prokófiev (1913, reconstruït el 1923, amb tantes innovacions que es podria classificar com el seu Concert Núm. 3), aconseguint que els diferents plans sonors –que aquí semblen un enfrontament– arribessin al públic sempre ben empastats o amb un lleuger eco efectista, però amb la projecció justa en els dos bàndols i sense deixar que l’art increïble de Denis Kozhukhin perdés gens de protagonisme.

En efecte, aquest pianista rus que encara no té els 40 anys i que es va formar a Madrid és també una de les estrelles de la nova fornada de la clàssica, capaç de mostrar-se amo d’una tècnica potent i d’una sensibilitat a flor de pell, firmant una versió impecable, controlant les arestes d’una peça que és més que un repte. Després de la impressionant cadència del primer moviment va metrallar l’Scherzo sense pietat. L’obra de Prokófiev, autor pròxim a Kozhukhin, conté els elements necessaris per al lluïment de l’intèrpret, i així ho va fer, ben conjuntat amb l’OBC i amb la mestra atenta a les entrades. El rus va aportar una digitació que a estones semblava lleugera i senzilla, com als glissandi del genial Intermezzo, quan en realitat és tot el contrari. Brillant el seu finale deixant, òbviament, ganes de més.