Joan Dausà: «Quan vaig veure Rosalía fent el confessionari, em vaig dir: ‘¡bravo!’»

És veritat, i de vegades em passo, però ‘Immortals’ és més petit del que sembla, perquè es refereix a conservar els moments que queden per sempre. És un disc molt influït i inspirat pels concerts que vaig fer al Palau Sant Jordi i al Palau Vistalegre, de Madrid, i com dient que això ens ho quedarem per sempre. És una declaració d’intencions: repetir aquells moments que et guardes per sempre i que no moren.

El disc arrenca amb ‘Per una cançó’, que s’obre pas entre el murmuri del públic i on realça el poder de la música en la relació humana: «Ara la vida és millor, que calli la resta del món / Només tu i jo, i una cançó».

És un homenatge i un agraïment a la música per haver-nos unit, pel seu poder terapèutic, per unir i crear vincles.

¿Aquest és també un àlbum pensat per ser tocat davant el públic?

És un disc en què he buscat eines que em donessin recursos per al directe, pensant com generar emocions i sensacions de manera compartida, en família, com va passar en aquells concerts.

El que diu pot sonar a obra molt calculada.

No, perquè el procés és molt de veritat i molt fresc. La diferència amb altres discos és que aquí en tot moment he estat visualitzant el públic, sentint l’energia tan especial que hi va haver en aquells concerts.

Una característica de la seva música és generar intimitat i grandiositat alhora. ¿Com es fa per dirigir-se a l’oient un a un i també de manera col·lectiva?

Això cal preguntar-ho a Serrat, als grans mestres. Fer aquesta cosa tan petita que es pot fer tan gran com vulguis. Nosaltres la fem créixer potser amb la producció musical. És el missatge i la teva energia, però és veritat que jo vinc de ‘La festa dels Súpers’, de cantar en gran, molta gent junta, i no em fa vergonya.

‘Welcome to my party’, el primer senzill de l’àlbum, incideix en la celebració col·lectiva, però des d’un altre angle, molt tribal.

El text és molt evident: quant t’he trobat a faltar, segurament passem moments complicats, guardem-nos aquest per estar junts... I a això li suma l’energia de la ‘haka’ [dansa cerimonial maori]. Quan la vaig descobrir em vaig dir que volia incorporar-la al disc, amb tota aquesta energia grupal. Estic intentant que en directe passi una mica de tot, que diguin «els concerts de Dausà no són de plorar tota l’estona».

Antonio Orozco canta en el tema titular del disc. ¿Tenen aspectes en comú en la seva manera de concebre les cançons?

Tenim en comú el més important, la veritat emocional. Cadascú escriurà des del seu lloc poètic o narratiu, però al final tots dos intentem ser honestos, tant que algú pot espantar-se o allunyar-se. No tenir por de parlar de les emocions és una cosa que ens ha unit sempre.

¿Diria que ell es relaciona amb aquesta cançó de la mateixa manera que vostè?

És curiós, perquè jo m’imaginava una parella, amor romàntic, i ell només arribar a l’estudi em va dir: «Joan, això ho has escrit pensant en la teva filla, ¿no?”. I, és clar, és una lectura molt bonica.

‘Els temps tornen a canviar’ és manifestament ‘dylaniana’. Fins i tot toca l’harmònica. ¿El missatge reflecteix més un desig que una constatació?

De vegades les coses cal pensar-les perquè passin. No penso que aquesta cançó pugui transformar el món, però parla de la sort que van tenir aquells que van viure una època en què sentien que podien fer-ho a través de les cançons. Al principi, la lletra era més utòpica, però una vegada veig evident que la lluita no la podem guanyar, ho capgiro i apunto més a la consciència: no et guanyaré amb les armes, però potser et guanyo amb la felicitat i en el sentit de la vida.

‘Ho podríem intentar’ és una cançó de mínims, a veu i piano.

La vam gravar en una presa i és una mica rotllo James Blake. Jo puc investigar l’èpica i la festa, però, per a mi, no natural, marca de la casa, és un tema com ‘Caure no feia mal’ o aquest. Això és casa, aquest lloc de recolliment anímic.

Aquesta cançó sona a súplica a una parella. Encantarà al seu públic femení, que no és una parcel·la menor.

Bé, em diuen que a Spotify el 56% dels meus oients són femenins, i el 41%, masculins. Això es veu en els concerts. I està perfecte. Moltes vegades, les dones arrosseguen els homes als concerts i està bé. Amb ells també riem d’això. Al final, el públic amb què més connecto és aquell que emocionalment s’identifica amb això, més enllà de tòpics i prejudicis.

I ara ve la gira: 11 concerts. A Barcelona actuarà al Poble Espanyol. ¿Haver omplert una vegada el Sant Jordi no significa que es plantegi això a cada gira?

Seria un error. Cal entendre per què la gent va comprar aquella entrada: se celebraven 10 anys de ‘Jo mai mai’. Però el que hem aconseguit ara és molt bèstia, perquè ja s’han venut més de 16.000 entrades dels concerts sense tenir aquella èpica, amb cançons que la gent encara no ha escoltat. Són pocs concerts, perquè volem reproduir la força artística i tècnica que hi va haver al Sant Jordi i a Vistalegre, i això demana que siguin molt cuidats i potents, amb un aforament important perquè surtin els números. A l’escenari hi haurà un pantalleta darrere, projectant el que està passant i ampliant-lo, acostant l’emoció i el missatge.

Al documental ‘La gran bogeria’, el seu mànager, Xavi Pascual, deixa anar que l’Estadi Olímpic ha entrat en els seus plans. ¿Està sobre la taula?

Ara, des de la distància, ho desmitifico. Penso en Oques Grasses: això seu és increïble, però han d’estar atordits. ¿Què és l’èxit, un record o sentir que estàs fent el que vols en cada moment? No tinc una necessitat que se’m recordi per unes xifres. Ara ja tinc la sensació que em dedicaré a la música tota la vida, però aquests grans números em fan més mandra que por. També està bé posar el fre de mà, que la gent no digui: «un moment, al final, tot són grans esdeveniments». I jo no puc planificar el 2027 sense veure què passarà el 2026, quina energia es genera, com reacciona la gent.

Els recintes es reserven cada vegada amb més antelació.

És veritat, però ho tenim tot aturat. Anem pensant i pressuposant possibles escenaris. És veritat que alguna reserva, alguna paga i senyal, hauríem d’anar fent [riu].

¿La dinàmica dels seus concerts, amb gags i girs de guió, involucrant els mateixos assistents, té a veure amb la música o és més aviat pròpia d’un prestidigitador?

Mira, em va molt bé el que està fent ara Rosalía amb el confessionari. Quan ho vaig veure, em vaig dir: «¡Bravo!». A veure si ara els que posaven en dubte el meu ‘Jo mai mai’ al Palau Sant Jordi diran ara que això de Rosalía no és un espectacle musical. És exactament això: generar situacions especials que la gent recorda i que et permeten fer un viatge. Jo et compro que això nostre potser no és un concert, sinó un espectacle, i que a Catalunya hi ha milions de músics i cantants millors que jo, però la meva feina no és només fer cançons, sinó compartir-les. Aquesta és la meva feina i ho faig des de mi.

Aquest dissabte, un grup basc que canta en eusquera, actuarà al Palau Sant Jordi, i el dia 25 al Movistar Arena, de Madrid. Porta públic del País Basc, com vostè va fer a Vistalegre. ¿Ho veu com un signe interessant en la línia de visualitzar les llengües d’estat?

És molt guai, bravo per ells. A Madrid, del que passa a Catalunya o al País Basc moltes vegades no en tenen ni idea. Tenen el seu univers i és curiós, perquè és com si fossin indústries diferents, països independents. Al País Basc tenen molt autoconsum, com a Catalunya.

Notícies relacionades

¿Quins famosos participaran al confessionari de Rosalía durant el 'Lux Tour' a Barcelona?

Així cantava flamenc Rosalía el 2017, quan encara era accessible

¿Planeja tornar a Madrid o anar a ciutats d’altres llocs d’Espanya?

Vam crear un vincle i penso que sí, però ja es veurà. Abans vull anar a altres ciutats europees. Al final, són excuses per estar junts.