Gaudí es multiplica en novel·les, còmics i biografies

«El nostre Gaudí no es vol morir; no se’n vol anar fins que no s’acabi la Sagrada Família», asseguraven fa uns dies Salva Rubio i Agustín Comotto, autors d’un còmic trilingüe que, a més de regalar un parell d’ales a l’arquitecte de Déu i repassar la seva vida en clau humanista, es reivindicava com «la joia» de l’Any Gaudí. Sobre el paper, és cert, Gaudí. La Sagrada Família i l’èxtasi (Comanegra) apunta maneres i pot convertir-se en un dels hits del centenari de la mort del geni modernista, però que no serà precisament un passeig. Ja ho saben: res com una data assenyalada, un aniversari rodó i visita papal inclosa per estimular la producció literària i activar els mecanismes de la indústria editorial.

A les llibreries, tot això es tradueix en un boom d’assajos, novel·les i llibres il·lustrats que converteixen Antoni Gaudí (1852-1926) en, segons el cas, objecte d’estudi i adoració, personatge literari o protagonista d’una de les grans epopeies artístiques dels segles XIX i XX. En lliça, la biografia il·lustrada que l’historietista i dibuixant valencià Max Vento està a punt de publicar a Ediciones B. Un còmic que, com el de Rubio i Comotto i sota el títol de Gaudí: el soñador de Barcelona, arrenca als peus d’un tramvia el juny del 1926 i presta especial atenció en la infància, en el seu gran amor no correspost i en el camí espiritual que el va portar a deixar-ho tot per centrar-se en la seva obra magna, la Sagrada Família. El seu passaport a la posteritat i, segons es miri, també a la immortalitat.

«La reputació de Gaudí s’ha vist catapultada i ha passat del seu paper de simple i estrafolari excèntric a ser reconegut com un dels creadors més singulars de la història de l’arquitectura mundial. La seva visió, paradoxalment, es considera antiga i moderna; medieval i, al mateix temps, cent anys avançada a la seva època, i rellevant per al segle XXI», constata l’historiador i escriptor Gijs van Hensbergen en el pròleg de la nova (i molt oportuna) edició de la biografia que ja li va dedicar el 2001 i que Taurus i La Campana rellancen en castellà i català.

«La següent generació d’estrelles de l’arquitectura, com Santiago Calatrava, Zaha Hadid, Frank Gehry, Norman Foster i l’estudi d’arquitectura Coop Himmelb(l)au, deu molt a la capacitat de Gaudí per esculpir l’espai», defensa el neerlandès, amb un retrat de Gaudí que també incideix en el desengany amorós i en la seva atribolada relació amb Pepeta Moreu, trencadís emocional que ho trastocaria tot. «Resignat al celibat, Gaudí va assumir amb fatalisme l’estèril vida amorosa. Més tard, com tants místics del Segle d’Or espanyol, optaria per la flama d’amor viva, la peregrinació espiritual que condueix a Déu i promou la negació del jo i la renúncia a la carn. Va donar l’esquena a la companyia femenina per convertir-se, segons Lluís Permanyer, en un misogin que reprenia els seus ajudants si freqüentaven cafès de dubtosa reputació o se’ls veia passejant en companyia de dones», escriu Van Hensbergen.

Comprendre Gaudí i el que significa «dedicar la vida sencera a una obra que saps que no veuràs acabada» és el que va portar Coia Valls (Reus, 1960), valor segur del bestseller històric i Premi Néstor Luján amb La princesa de jade, a novel·lar la construcció de la Sagrada Família i rastrejar la història del temple a través de cinc generacions de dones. «La Sagrada Família no és només una obra que es contempla, sinó un dipòsit viu de memòria. La pedra parla, els detalls retenen veus. El que s’esborra dins del meu pare, aquí sembla arrelar. Ell busca noms; jo els hi recordo. En aquest moviment, tots dos ens sostenim», escriu Valls a El somni de Gaudí (Rosa dels Vents / Ediciones B), homenatge a les «mans invisibles» que sostenen els grans projectes i en el Gaudí que apareix com a «figura central» i «símbol d’una manera de mirar el món: la natura com a mestra, la llum com a llenguatge, l’arquitectura com a aspiració de transcendència».

En clau més assagística, el també arquitecte José Manuel Almuzara, creador el 1992 d’una associació per impulsar la beatificació de Gaudí, publica El arquitecto del alma (Roca), que aprofundeix en la dimensió ètica i espiritual del geni català. «La vida de Gaudí va ser la seva obra més perfecta: un llegat de fe, esforç i esperança que ens continua inspirant cent anys després», assegura. En la mateixa línia, tot i que amb més pes biogràfic, el teòleg Armand Puig esmicola en el reeditat Antoni Gaudí. Vida i obra (Pòrtic) les claus històriques i documentals que permeten «llegir correctament la simbologia gaudiniana» i «comprendre la força i els matisos del personatge».

Puig aborda en el seu assaig la profunda transformació de Gaudí després d’un dejuni demencial el 1894 de què va sortir convertit en prodigi de santedat. Ja ho va advertir el novel·lista Aro Sáinz de la Maza el 2012 a El asesino de La Pedrera, novel·la rellançada el 2025 com El verdugo de Gaudí i convertida en sèrie per Netflix (Ciudad de sombras): «la figura de Gaudí és fascinant: una persona que arriba a la ciutat convertit en una bon vivant que es desplaça a les obres en gal·lesa i de sobte es converteix en un ésser místic i espartà, en algú capaç de crear les xemeneies de la Pedrera».

Notícies relacionades

Viatge de malson a l’inframon

Homenatges de la música i el teatre

‘Thrillers’

Gaudí ha arrelat en la literatura per inspirar des de thrillers macabres a novel·les històriques. Això ho van intentar Andreu Carranza i Esteban Martín amb La clave Gaudí, un inesperat bestseller de l’any 2007 que es preguntava què hauria passat si Gaudí hagués sigut assassinat per una organització secreta i no atropellat per un tramvia. Una cosa semblant es va proposar anys després Daniel Sánchez Pardos a G, novel·la que converteix l’arquitecte en una mena de Sherlock Holmes accidental a la Barcelona del segle XIX. «Pràcticament tot en Gaudí és un misteri», defensava el barceloní.