Lemaitre, contra el neoliberalisme

"Aquella França era com un adolescent que encara té esperança i disfruta d’una manera salvatge del present sense pensar en les conseqüències. França era això. Un adolescent feliç i encantat", explica el francès, visiblement satisfet després de completar "el 70%" d’aquest monumental projecte de narrar el segle XX en clau de saga familiar fulletonesca que es va imposar el 2013, segons abans de guanyar el premi Goncourt amb l’obra Ens veurem allà dalt.

"Com a bon fill d’obrer, m’agraden les coses ben fetes i acabades, però també estic content i tranquil, perquè gairebé he arribat al final. No puc dir que estigui orgullós de la meva feina, però no me n’avergonyeixo. No he fracassat", apunta Lemaitre, a qui encara esperen tres novel·les més per completar el seu ambiciós projecte. "L’última arribarà més o menys quan faci 80 anys, cosa que em sembla raonable i bastant ambiciosa", assenyala l’autor.

Passant comptes

Fins llavors, el més vuitcentista dels escriptors del segle XXI continua passant comptes amb el neoliberalisme sense fre i mostrant les moltes ombres d’una era feta d’automòbils veloços, especulació immobiliària i prosperitat aparentment garantida. "És una època en què el capitalisme funciona molt bé i totes les famílies confien en l’ascensor social i en el fet que la vida dels fills podrà ser millor que la seva. Això porta a pensar que França va bé", diu amb ironia.

La realitat, però, anava per una altra banda, com sap prou bé aquesta família d’immigrants espanyols, segona generació de refugiats republicans, que en la novel·la encadena les penúries de l’agricultura amb les cicatrius de la guerra d’Algèria. "Com a escriptor vull deixar testimoni i també mostrar que hi ha molta gent que quedava exclosa. La missió de la literatura és explicar com hem arribat fins aquí, i és clar que la raó és el capitalisme com a sistema econòmic", defensa Lemaitre, per a qui és urgent resseguir-ne l’origen i l’evolució "ara que s’ha estès una dita que diu que és més fàcil imaginar la fi del capitalisme".

Grandes promesas, ambientada entre el setembre de 1963 i el març de 1968, creix sobre temes aparentment mundans com la construcció de la circumval·lació de París i el culte al cotxe, sinònim de "llibertat, independència i progressió de classe" però també un artefacte que "contribuirà a l’escalfament global del qual avui som hereus", per continuar explorant qüestions com ara l’abús de poder, la corrupció i la desigualtat extrema.

"Encara que escrigués sobre la Xina del segle III, això també ressonaria en nosaltres, perquè la literatura treballa amb grans passions humanes que continuen sent les mateixes malgrat que passin els anys", diu quan s’invoquen els paral·lelismes entre la seva última novel·la i la França contemporània.

Per entrar en matèria una mica més política i seguir la pista des dels vents fins a les tempestes, però, ens haurem d’esperar a les pròximes entregues. "El naixement dels primers partits d’extrema dreta a França arriba una mica més tard, als anys 70. De fet, el principal partit d’extrema dreta es va fundar el 1972.

Aquest serà un dels temes principals de l’última part de la meva sèrie de novel·les, la que inclou des de 1970 fins a finals dels anys 90", avança. Encara hi tindrem, movent els fils, els Pelletier, la família que fa anys que acompanya Lemaitre i els excessos i desventures de la qual s’entrebanquen aquí amb estables comunals, cites errònies de Dostoievski i profunds traumes postcolonials. "Els escriptors estem fascinats per les famílies perquè són com una miniatura de la societat, un lloc en què es desenvolupen totes les passions", indica Lemaitre.

Una sorpresa ben sucosa

A més d’una nova novel·la per promocionar que ha portat fins a Barcelona, Lemaitre també porta sota el braç una sorpresa ben sucosa perquè, per primera vegada des que va jubilar el malcarat comandant Camille Verhoeven, ja fa la bestiesa de 15 anys, el francès planeja ara fer-lo tornar a la novel·la negra. "No tornaré mai a la novel·la policial, no tinc ganes d’escriure sobre investigacions i policia, però em continua interessant molt el crim i la novel·la negra com a mirall de la societat", explica.

Notícies relacionades

Com visitar gratis el Museu Picasso de Barcelona amb visita guiada inclosa

Un llibre per als simpatitzants d'Aliança Catalana (i Vox)

D’aquí en sortirà un llibre que, assegura, és el resultat no d’una bona idea sinó "d’una de molt bona". "L’únic que puc dir és que parla de la dominació masculina i dels diners. És un llibre que hauria de mostrar la dominació masculina fa una generació, fa 25 anys, un temps molt pròxim i molt llunyà", revela.

Les raons per fer-ho, diu, són simples. "Tenia ganes de tornar als orígens de la meva feina", apunta. Una cosa semblant serveix per explicar que hagi triat una família d’immigrants espanyols com a contrapunt als Pelletier. "El primer motiu és que, en els anys de la novel·la, França estava experimentant una afluència bastant gran de refugiats espanyols, però hi ha una raó més personal: la meva primera nòvia, la Soledad, era espanyola, i com més vell em faig amb més tendresa recordo els anys de joventut", reconeix.