Regina Rodríguez Sirvent: "Em van fer fora d’una feina i va ser com caure al buit; em feia vergonya dir-ho"

¿Com de difícil ha sigut la sempre difícil segona novel·la?

Amb Les calces al sol no sabia com funcionava el món editorial, no en tenia ni idea, així que m’he dit que ningú està pensant en mi ara mateix. He protegit el meu espai, que és el que em porta a escriure. Si jo no m’ho passo bé, no té sentit. He vingut a aquesta vida a passar-m’ho bé; el que em porta a posar-me milers d’hores davant d’un ordinador és precisament això, l’alegria.

A la novel·la, la Rita ja sap el que vol fer, però segueix tant o més perduda que a Les calces al sol.

Una de les coses que volia deixar clares és que jo el que volia era escriure una novel·la i no podia estar més lluny d’això. Com ella, estava venent vins al Japó. I això és real. ¿Què m’estava passant? ¿Com em podia haver desviat tant? Això, per arrencar el llibre, em funcionava moltíssim. Vaig tornar d’Atlanta sabent que el meu tipus d’escriptura no anava cap al periodisme, que era creativa. M’havia de guanyar la vida i pensava que no me la podia guanyar escrivint. Estava tan perduda des del punt de vista vital que anava fent tota mena de feines. Fins que em van fer fora d’una.

Com li passa a la Rita al llibre.

Això és. Et fan fora d’una feina i caus al buit. És superviolent. Em feia vergonya dir-ho, perquè no havia sentit mai ningú explicar que l’haguessin fet fora. Pensava: ‘¿I ara com explico jo això?’. Em sentia avergonyidíssima. Això va ser un detonant. Havia organitzat historials en un hospital, havia venut fotos, em van fitxar durant un mes per vendre escriptoris virtuals... Al final vaig pensar: ¿però què fas? I tot perquè era molt difícil posar-se a escriure i pensar que podies guanyar-te la vida amb això.

Una novel·la "com Déu mana», diu la protagonista, és "seriosa, rigorosa» i "neix del dolor de la pèrdua identitària». El contrari de l’humor i el riure, vaja.

Vaig trigar una dècada a trobar la meva veu, perquè els referents que buscava, amb qui creia que m’havia d’identificar, eren més foscos, més densos. Em buscava en històries alienes, però vaig haver de fer aquest viatge per adonar-me que l’humor és sempre suficient i elevat. En aquesta societat, en realitat en totes les societats del primer món, hi ha un desdeny o menyspreu envers l’humor, quan en realitat és el que ens salva cada dia. Per a mi és un puntal, encara que no vull dir que això sigui una comèdia, perquè després la gent llegeix tres pàgines i si no riu a cor què vols es decep.

El retrat del coworking en el qual treballa la Rita, amb aquests emprenedors entusiasmats mentre hi ha qui recorda que "la Gauche Divine va ser la cortina de fum de la precarietat», té alguna cosa de paròdic.

Pot ser, però m’agradaria pensar que allà també hi ha el següent missatge: què bé que existeixi aquesta gent. Perquè si no hi ha somiadors, al final no comença res. Jo també vaig pensar que podria escriure una novel·la i ha passat. El llibre, al final, té a veure amb els somnis. El més fàcil és menysprear la part artística i somiadora, passa constantment, però hi ha una part d’inconsciència que és molt poderosa, i jo la vull protegir.

¿La inconsciència és també una bona manera de lidiar amb l’èxit i les llistes de vendes?

Absolutament. És que a més és molt injust, perquè els que escrivim el que fem és explicar com estimem i entenem la vida. Això és subjectiu i personal. Comparar aquestes coses és injust, absurd i no fa cap favor a ningú: ni a l’autor, ni al lector ni a ningú. Evidentment, tothom vol vendre, perquè inverteixes molt temps i vols que el que escrius arribi al més lluny possible. Però que això no sigui la premissa ni l’horitzó. Perquè si no, no funcionarà.

¿Com és la seva Barcelona?

Per a mi sempre serà una espècie d’Ítaca, perquè jo soc de poble i per a mi Barcelona era el món de les oportunitats. Fins que vaig complir els 18 anys a tot estirar venia una vegada a l’any. Fa 12 anys que soc a la Barceloneta, però crec que sempre viuré en aquesta mena d’idealització. La meva àncora continua estant a la Cerdanya, però la meva feina és portar gent que té moltes ganes de conèixer la millor versió de Barcelona i està de vacances i feliç, així que durant moltes hores ensenyo la ciutat, cosa que per a mi és un honor i un privilegi. La meva Barcelona també són les voreres escombrades i l’olor de cafè de Can Salvador que ja narrava Vázquez Montalbán. Són els carrers del Born on juguen els meus fills, i per on corro jo d’hora, sola, com si tornés al poble de petita, només que aquest té 2.000 anys i és el poble més bonic que he vist mai. És clar que hi ha coses dolentes i sé que hi ha una Barcelona molt precària i dura, però si la mires amb els ulls d’algú que ve de fora és molt bonica.

¿Aprofita per a les seves novel·les alguna cosa del que hem vist o sentit en aquests tours gastronòmics que organitza per a turistes estrangers?

Jo soc una garsa: ho aprofito tot, absolutament tot. Explicar Barcelona també et dona aquesta distància, la de mirar la ciutat a través de l’altre. La Charlotte [un dels personatges de Crispetes de matinada] és un producte dels meus clients. ¿Saps Damon Lindelof, el guionista de Lost? Doncs s’està llegint Les calces al sol perquè li vaig fer un tour.

Notícies relacionades

Tractaments estètics per a homes

Sis exconsellers de Cultura recolzen l’Ateneu de la Cançó

¿Què li espera a Rita Racons en el futur?

Aventures. El seu hàbitat és l’aventura. Per a mi la vida quotidiana pot ser perfectament èpica. No li espera una vida tranquil·la, ni calmada ni previsible. Ara es publica Les calces al sol als EUA i al setembre me n’aniré de gira. Que els nens a qui cuidi estiguin ara llegint el llibre i que el barri on vaig viure tothom el llegeixi és com tancar el cercle.