L’home que va filmar Margiela sense mostrar el seu rostre

En moda, gairebé tot convida al vertigen: la desfilada convertida en espectacle, la fama com a drecera, la imatge devorant qualsevol matís. Reiner Holzemer (Gemünden am Main, Baviera, 1960) fa anys que filma just en direcció contrària. Els seus documentals de moda no persegueixen l’ostentació, sinó el moment en què un creador abaixa la guàrdia, dubta, prova, corregeix o simplement calla. Per això és lògic que el Moritz Feed Doc –Festival Internacional de Cine i Moda de Barcelona–, que celebra la seva desena edició des d’avui fins al 22 de març, li dediqui una retrospectiva: pocs directors han sabut mirar aquest univers amb tanta proximitat i tan poc maquillatge.

Autodidacte, productor i director de fotografia, és autor de més de 35 documentals sobre figures clau. "La meva feina és una combinació d’observació i escolta", resumeix. També rebutja certa idea del documental com a exercici de fredor: "No m’interessa la distància crítica. Vull estar com més a prop millor". Aquesta proximitat, en el seu cas, no és complaença, sinó mètode. "Necessito intimitat, confiança... La meva relació es basa en l’acceptació, fins i tot l’admiració", confessa.

La seva retrospectiva ho deixa clar des de la primera pel·lícula. Akris: fashion with a heritage (2025), que inaugura avui el festival, s’endinsa en una raresa cada vegada més escassa: una casa de luxe familiar que ha sobreviscut un segle al marge del terrabastall corporatiu. Holzemer filma la firma suïssa dirigida per Albert Kriemler com una defensa del temps llarg, de l’artesania sense estridències i d’una elegància que no necessita disfressar-se. "M’interessava com un llegat de 100 anys influeix en el treball diari", explica.

Pausar el temps, la seva màxima

Aquest mateix interès pel procés marcava ja Dries (2017), una de les seves pel·lícules més delicades. Holzemer va tardar quatre anys a convèncer Dries Van Noten, i aquesta espera forma part del sentit mateix de l’obra. El dissenyador belga, tant admirat com poc amic de l’exhibicionisme, apareix lluny del tòpic del geni capritxós. Hi ha jardí, taller, viatges, equip, teles, cansament i un nou començament. "El temps és essencial... necessites un any per entendre la seva feina", confessa el director.

Però el gran imant d’aquesta retrospectiva és, sens dubte, Martin Margiela: in his own words (2019). Pocs dissenyadors han generat un mite tan fèrtil des de la retirada com Martin Margiela. El belga va debutar a París el 1988, va revolucionar la moda amb la desconstrucció, les seves referències històriques, els seus tabis i les seves cèlebres quatre puntades, i després va decidir apartar-se del focus fins a convertir l’anonimat en part essencial de la seva obra. Filmar-lo exigia alguna cosa més que accés: exigia entendre la seva negativa a ser convertit en personatge.

Notícies relacionades

La iraniana ‘A fox under a pink moon’ obrirà el DocsBarcelona

No és fàcil aconseguir una altra ‘Big little lies’

"Vaig haver de crear un entorn en el qual se sentís còmode –recorda Holzemer–. Martin és tímid, així que vam haver de reduir l’equip al mínim". Gairebé sempre eren només ell, la càmera, el so i les preguntes. Tot estava llest per gravar quan Margiela volgués parlar. I aquesta disponibilitat era decisiva, perquè, com insisteix el director, "la veu era clau". No podia mostrar el seu rostre, però necessitava "una cosa personal" que connectés l’espectador amb ell. "Al principi no volia parlar, però per sort vaig aconseguir convèncer-lo que ho intentés", exclama.

Aquí està la proesa. No tant a arrencar-li una confessió, com a construir el marc de confiança perquè un creador tan fugisser acceptés narrar-se sense trair-se.