Rosalía, abans de ser una deessa
Rosalía va arrencar ahir a la nit a Lió la gira de la quarta etapa d’una carrera que, si bé té un decisiu i llarg pròleg que va forjar l’artista catalana, va començar el 2017 amb el seu àlbum de debut, Los Angeles, junt amb Raül Fernández Refree. Així, poc més de quatre mesos després de l’eixordador llançament de Lux, la de Sant Esteve Sesrovires ha iniciat un tour que, com tot el que crea la cantant, ha generat soroll, preguntes, especulacions... I expectatives, ja que centenars de milers de fans de la catalana esperen impacients que el preu de la seva entrada bé valgui una experiència no gaire llunyana a una aparició mariana. Aquest és un viatge per la relació de Rosalía amb l’escenari a través de les seves gires anteriors, les de Los Ángeles, El mal querer i Motomami.
Primera etapa. ‘Los Ángeles’ (2017)
El ‘big bang’ del primer disc, a l’Heliogàbal
Era el 2015 i Albert Pijuan, propietari de la històrica sala Heliogàbal, veia com un dia rere l’altre el mateix número de telèfon li trucava de manera insistent. Era una jove que no coneixia. Volia actuar al petit local del carrer de Ramón y Cajal de Barcelona, que amb els seus més de 30 anys de resistència i música s’ha convertit en un santuari. No és estrany que algú truqui a Pijuan per fer un concert allà, però ell, remarca, no s’ha encarregat mai de la programació. "¡Mai em salto al programador!", persevera. Però en aquest cas va ser diferent. "No me la podia treure de sobre, insistia i insistia. Al final em va guanyar: tenia tanta il·lusió... I vaig demanar a Artur Estrada [director artístic] que li donés un espai".
La noia era Rosalía i, sí, va acabar actuant a l’Heliogàbal (8 euros l’entrada, amb unes 30 persones) poc després de complir els 23 anys. I ho va fer junt amb Raül Fernandez Refree en un concert que va ser el big bang de Los Ángeles (2017), el primer disc de la catalana. "Va ser una cosa íntima i imperfecta però catàrtica per a mi", va reconèixer ella anys després. "Ens passa molt, poder fer un bolo a l’Helio, la màgia que té... És com que els dona força", assenyala Pijuan. "Recordo perfectament el bolo, el repertori, amb l’Hallelujah de Cohen... Aquell dia vaig flipar, es menjava el públic", afegeix el propietari.
Los Ángeles va viatjar per molts llocs i a Barcelona, amb la llavors anomenada (i controvertida) bandera neoflamenca, el duo va fer un concert a la sala Apolo l’octubre del 2016, un altre a Luz de Gas el març del 2017 i, per tancar la gira, un primer escenari majestuós: el Palau de la Música, el març del 2018. Els dos últims van formar part del Guitar BCN. "De l’èxit del primer en va sortir el segon", recorda Judit Llimós, directora artística del festival. "Vaig anar a la prova de so i la vaig veure asseguda en una cadira, amb una postura molt rara, i vaig pensar: ‘Bé, això és la prova de so...’. Però no. ¡Era una actitud que deia tantes coses! Una seguretat...". Un posat incrustat a la retina: cames obertes i mans sobre els genolls. Al Palau així, estàtica, es va presentar al món, i tan sols es va posar dreta en algunes peces. Al costat seu, Refree i poc més, algun instant per al piano. I crits de "reina" des del públic que insinuaven el seu futur estatus de diva pop.
Segona etapa. ‘El mal querer’ (2018)
El despertar de la diva, en una nit històrica del Sónar
30 de maig del 2018. Fa olor de gasolina, un vidre cruix, unes palmes marquen el pas i immediatament després una cosa esclata: "Tra, tra". "Estava fent passos petits... Però va explotar Malamente i, d’allà, a l’estratosfera", comenta Judit Llimós. I la directora del Guitar BCN aplaudeix aquest camí de formigueta: "Ara els artistes joves es pensen que els músics surten d’un talent show... I els artistes estudien, treballen... Darrere de Rosalía no hi havia milions d’inversió, sinó que la seva música toca l’ànima de moltes persones".
La tirada definitiva per volar cap a l’estratosfera va ser aquest primer single d’El mal querer (2018), acompanyat d’una estètica, entre tradicional (tauromàquia, un natzarè...) i urbana (xandalls, camions...), que va aconseguir enlluernar en part gràcies a un videoclip firmat per la productora barcelonina CANADA. I el trampolí va ser el Sónar 2018, en un concert de presentació (sense el disc publicat encara) ple, amb moltes persones quedant-se fora del Sónar Hall. "Va venir amb una proposta perquè veia el festival com un espai idoni per a aquesta nova etapa, amb una posada en escena més ambiciosa i complexa", explica Enric Palau, fundador i ja exdirector del Sónar. A l’escenari: una moto, una passarel·la i el seu flamant soci, El Guincho, als teclats. I l’aparició del ball en la seva transformació cap a la diva total, acompanyada per un conjunt de vuit ballarines.
La proposta es va cuinar amb diverses trobades entre l’equip de Rosalía, sempre present, i el del Sónar. "Vaig tenir la sensació, i el temps m’ho ha confirmat, que estava personalment a sobre del seu projecte en tots els àmbits", explica Palau. "Vam discutir fins i tot la franja horària", recorda. Les reunions els van portar a apostar per una sala interior del Sónar de Dia en què es pot jugar amb la teatralitat i amb el públic dret. "M’encanta veure una artista així, que està tan a sobre de la seva música, que no vol ser part d’un producte que d’altres fabriquen i al qual ella tan sols posa la veu", opina l’exdirector del Sónar.
Gran impacte
En aquesta edició del festival l’expectació per veure Rosalía creixia cada dia des de la publicació de Malamente. "Sabíem que es podia quedar gent fora... Però el que volíem que passés és que el concert tingués un gran impacte i aquest era el lloc idoni". No només el públic volia veure l’inici de la nova etapa de la catalana; mànagers, programadors i altres criatures del show business tampoc s’ho volien perdre. "A la indústria es va generar molta expectació. Després vam saber que allà va ser quan Sony va decidir apostar per ella", descobreix Palau. Just a l’acabar es van formar grupets de gent interessada per qui portaria la seva carrera. I del xup-xup es va passar a l’ebullició: gira de festivals per mig món el 2019 (debut a Coachella inclòs) i va tancar l’any amb els seus dos primers concerts al Palau Sant Jordi.
Tercera etapa. ‘Motomami’ (2022)
El xou de les pantalles verticals
Saltem al 2022 i els mòbils s’han apoderat definitivament dels nostres caps, mans i mirades, ara verticals, com aquests plans que tan sols permeten contemplar una figura de cap a peus. És allà, en aquest context, quan Rosalía crea per a la gira del seu tercer disc, Motomami (2022), un espectacle que beu de l’estètica i la cultura d’internet. Un xou, en definitiva, diferent del vist a la gira d’El mal querer, amb protagonisme per a les pantalles verticals, imatges gravades amb mòbils, cascos de moto lluminosos, patinets i coreografies tiktokers.
Aquest tour, que va començar a Almeria i va passar de nou pel Sant Jordi (dos concerts una altra vegada, amb Lux ja seran quatre dies), va portar més novetats i inventiva a la posada en escena: no hi havia músics a l’escenari (sí que tocava ella alguns instruments com el piano o la guitarra), el divers grup de ballarins el formaven íntegrament homes (sovint subjectant un artefacte que resultava ser un telèfon gravant sobre les taules el que passava a dos pams), i un operari de steadycam estava permanentment en escena donant sentit a l’estètica de l’espectacle. "Et trenca la imatge estàtica. Es mou amb l’artista i t’ensenya una altra manera de jugar, et dona moviment i un altre punt de vista", va comentar llavors a aquest diari Aleix Mateu, realitzador i periodista especialitzat en música, sobre aquest tipus de càmeres.
Notícies relacionadesEstètica d’internet
Rosalía et mostrava així l’ara, ressaltava el seu protagonisme, els seus moviments i expressions d’una manera pròxima i directa. "Em vaig sentir com si estigués veient les seves stories, tan pròxima com es mostra per les xarxes", exposava el juliol del 2022 Janira Planes, especialista en cultura d’internet present en un dels dos concerts de la gira de Motomami a Barcelona. No va ser casualitat que un avançament d’aquest xou l’ensenyés a través de TikTok. Recordaran els esmentats cascos lluminosos, unes màscares que recordaven filtres d’Instagram, canvis de ritme, estímuls constants... I també aquesta escena en què Rosalía mastegava xiclet de manera exagerada i desafiadora a la intro de Bizcochito, carn de mem. "M’encanta quan hi ha aquest treball de música i posada en escena. L’aspecte de voler transcendir més enllà amb l’estètica, no només amb la sonoritat. I m’agrada particularment quan el postulat estètic està primer en la mateixa música", sentencia l’exdirector del Sónar Enric Palau. Una cosa així com un concert que semblava traslladar a la realitat gairebé dues hores de scroll a TikTok al sofà de casa.
