"No m’agrada perdre el temps pensant en el passat"

Després de més de cinc dècades de carrera, Carmen Maura continua parlant de cine amb la mateixa barreja d’ironia, franquesa i passió que la va convertir en una de les grans figures del cine espanyol. L’actriu afronta en l’actualitat un moment especialment actiu: l’èxit internacional de la seva última pel·lícula Calle Málaga que ahir va inaugurar el Festival de Màlaga, una participació en la segona temporada de Furia i una etapa en la qual, assegura, vol treballar menys, però mirar d’escollir millor.

"Sembla que aquesta pel·lícula serà donarà molts diners", diu sense embuts. "I per a mi és importantíssim que sigui negoci. Si una pel·lícula funciona, se’n fan més. A mi m’agrada moltíssim més que la gent compri entrades i vagi al cine que totes les crítiques del món". L’actriu reconeix que està vivint l’impacte de l’èxit d’una forma particularment immediata. "En altres pel·lícules l’èxit era més lent. Aquí de seguida em truquen de tot arreu per promocionar-la perquè l’han comprat. I quan s’estreni a Madrid m’assabentaré molt ràpid de si a la gent li agrada o no: m’ho diuen pel carrer".

Maura defineix Calle Málaga com un dels rodatges més durs de la seva carrera, en gran part pel mètode de treball de la directora, la marroquina Maryam Touzani. "És molt exigent. Molt insistent. Repetíem i repetíem, metres i metres de pel·lícula", recorda entre rialles. Acostumada als temps en què rodar en cel·luloide obligava a economitzar cada presa, l’actriu admet que el rodatge va ser intens. "He desitjat tant que tornés la pel·lícula cara, com abans, quan no es podia repetir tant. Ara es fan moltes preses i això cansa molt". No obstant, reconeix que gran part del mèrit del resultat final és de la directora: "Li he dit: ‘quan em donin un premi d’interpretació, la meitat és per a tu’. Perquè moltes coses jo no les hauria fet així. Ella em va fer dir-les i fer-les d’una altra manera".

El guió incloïa a més una escena que, sorprenentment, era una novetat per a Maura: un nu. "Quan me’n vaig adonar vaig pensar: És la primera vegada que m’ho demanen. No tinc ni idea de per què. Igual no em trobaven prou mona per despullar-me". La proposta no la va fer dubtar. "Ara aquestes coses em són iguals. Puc dubtar més d’haver d’assassinar algú en una pel·lícula que de despullar-me".

Títols populars

Maura no és aliena als grans èxits de taquilla. Al llarg de la seva carrera ha protagonitzat títols molt populars com Mujeres al borde de un ataque de nervios, ¡Ay, Carmela! o La comunidad. "És veritat que ara veig l’èxit més ràpid", explica. "Però he tingut moltes pel·lícules que han funcionat". Guarda una estima especial pels seus primers treballs, quan el cine que feia tenia menys repercussió comercial.

Malgrat la llarga trajectòria, Maura assegura no ser una persona nostàlgica: "Tinc records molt bons i altres de molt desagradables. Així que no m’hi paro a pensar". Prefereix mirar cap endavant: "Soc bastant optimista i positiva. No m’agrada perdre el temps pensant en el passat".

Si alguna cosa sí que reconeix és que la indústria ha canviat profundament des que va començar a treballar. "Ara el cine és molt diferent. Tot s’ha complicat molt", afirma. També ha canviat la presència de dones darrere de la càmera. "Vaig treballar amb Josefina Molina, amb Pilar Miró, amb Marion Hänsel... però es podien comptar amb els dits d’una mà". Avui la situació és diferent. "Em sembla molt bé que es protegeixi les directores, perquè tenim un talent impressionant. Jo sempre he pensat que les dones som superiors", diu amb humor. Però insisteix que el guió continua sent essencial: "A mi m’és igual si dirigeix un home o una dona. L’important és llegir un guió i quedar-te encantada".

Després de "moltes més de cent pel·lícules", Maura assegura que vol reduir el ritme de treball. "Vull treballar menys i ser molt exigent". No descarta, però, cap format ni procedència. "M’és igual que sigui un curtmetratge d’algú que comença. De fet, els famosos em venen menys de gust". Durant una etapa de la seva vida, explica, no va poder permetre’s aquest luxe: "Hi va haver una època en què havia de pagar deutes que no eren meus. Llavors vaig fer moltíssimes pel·lícules, de tot". Això sí, continua llegint tots els guions que li arriben. "Mai se sap", assegura, "Qui sap si apareixerà una cosa meravellosa".

Notícies relacionades

I al final, Letícia

Emmanuel Carrère, escriptor: "Em va agradar saber que la meva mare va rebutjar col·laborar al KGB"

Entre Madrid i París

L’actriu ha viscut durant anys entre Madrid i París, tot i que recentment ha passat llargues temporades treballant en altres llocs. Ara vol recuperar més temps a la seva casa de Chamberí, al costat del seu gimnàs i la seva rutina, comenta.