Els Goya coronen ‘Los domingos’ en una gala d’alt voltatge polític

A més de triomfar en la categoria reina, Los domingos es va imposar en l’apartat de millor direcció, on no guanyava una dona des de feia vuit anys (com ella mateixa es va encarregar de recordar, Alauda Ruiz de Azúa és tot just la quarta directora guardonada en 40 edicions), i en els de millor guió original, millor actriu protagonista (Patricia López Arnaiz, que va fer bons els pronòstics i va recollir el seu segon goya) i millor actriu de repartiment (Nagore Aranburu: tampoc hi va haver gaire sorpresa aquí). El trio d’intèrprets bascos premiats el va completar Jose Ramon Soroiz, que quatre dies després de fer 75 anys va guanyar el premi al millor actor protagonista per la commovedora interpretació d’un septuagenari homosexual que es veu empès a tornar a l’armari a Maspalomas.

Especialment celebrat, per merescut i perquè jugava a casa, va ser el Goya que el barceloní Álvaro Cervantes va aconseguir com a millor actor de repartiment per Sorda, producció catalana que es va emportar també el guardó a la millor actriu revelació (Miriam Garlo ja té un lloc en la història com la primera intèrpret sorda que guanya un premi de l’Acadèmia) i el de millor direcció novella, per a Eva Libertad, que en el discurs d’agraïment va afirmar que "ningú encaixa en la normalitat perquè no existeix la normalitat, el que existeix és la diversitat humana", i, com havia fet abans Alba Flores, va rematar el parlament amb un "¡Visca Palestina lliure!".

Pel que fa a Sirat, aquesta barreja de western road movie i disquisició metafísica que el 15 de març té una cita amb els Oscars, va ser distingida amb els premis a la millor fotografia, el millor so (el guardó més cantat de la nit), el millor muntatge, la millor música (del francès Kanding Ray), la millor direcció d’art i la millor direcció de producció. Segur que a l’equip de Romería, que se’n va anar de buit, li va semblar un botí envejable.

Albert Serra, que va haver d’escoltar les protestes d’un reduïdíssim grup d’antitaurins a la seva arribada a l’Auditori del CCIB, va ser un dels primers a pujar a l’escenari a recollir un Goya –al millor documental per Tardes de soledad– i en el parlament ja va vaticinar, no sense certa displicència, que a la gala "es parlaria molt de temes polítics". No es va equivocar. Durant les tres hores i mitja llargues de la cerimònia, l’actualitat internacional, marcada per l’atac militar dels Estats Units i Israel contra l’Iran, va tenir un protagonisme important, des de la presència massiva d’insígnies i adhesius de suport a la causa palestina fins als parlaments.

Va destacar en aquest terreny l’emocionat al·legat en defensa de la bondat i l’esperança, fins i tot en temps foscos, que l’actriu novaiorquesa Susan Sarandon va fer quan va pujar a recollir el Goya internacional. "El món està dominat per la violència i per la crueltat, però miro al voltant i veig al vostre president i tants dels vostres artistes parlar amb una lucidesa moral que m’ajuda a sentir-me menys sola allà on soc, al mig del caos i la repressió", va assenyalar la protagonista de Pena de mort. Va deixar passar, això sí, l’oportunitat d’imitar el que va fer Pedro Almodóvar amb el llavors príncep Felip fa un quart de segle, també a Barcelona, i cantar el Happy birthday al president del Govern, Pedro Sánchez, que feia 54 anys.

Notícies relacionades

Una alfombra de color vermell indignació per Trump

Sánchez Piñol reescriu el procés com ‘Moby Dick’

L’altre premi honorífic de la nit, el que distingia la carrera de Gonzalo Suárez, va brindar un altre moment per al record. Amb 91 anys, el cineasta i escriptor asturià, que tornava a la ciutat on va iniciar la seva carrera, va explicar, a càrrec d’"aquest personatge que juga a golf impunement amb el nostre món mirant de ficar-lo en un forat molt negre", un conte amb moral: "Déu ens premia amb els somnis i ens castiga amb la realitat". I va afegir: "El cine és l’últim reducte en què encara podem somiar desperts".

I parlant de mantenir-se desperts... Al final, la festa del cine espanyol va aconseguir acabar abans de dos quarts de dues de la matinada, una feliç fita que s’ha d’atribuir al bon comportament que van tenir tots els premiats, que van complir escrupolosament el mandat de l’Acadèmia de no superar els 60 segons a l’hora de fer els discursos, i també a la falta de protagonisme dels presentadors, Luis Tosar i Rigoberta Bandini, les intervencions dels quals van tirar més aviat a breus. Tot i així, tal com va apuntar Toni Acosta quan va presentar un dels guardons, "hem començat al febrer i ja és març".