Una deessa, un tret i ni rastre de Sixena

El primer pas és desactivar el sistema d’extinció d’incendis que funciona per extracció d’oxigen i, adverteixen, en cas de foc sobrevingut envasaria pràcticament al buit qualsevol organisme viu present a la sala. El segon, una vegada creuat el llindar, és decidir què mirar, on fixar la vista. ¿Els retaules gòtics o els fragments de pintura mural de Taüll? ¿Les fotografies a tot color de la Barcelona canalla de Joan Colom o els colossals blasons de pedra que van sobreviure al picot del pla Cerdà? ¿Les prop de 300.000 monedes que reposen al Gabinet Numismàtic o l’escultura de Jaume Otero que fa anys, dècades, que no veu la llum?

Davant el dubte, el que és incontestable: allí està, al centre d’una de les sis sales dedicades a emmagatzemar i conservar pintura, un oli de l’italià Carlo Maratta dedicat a l’adoració del nen Jesús, segle XVII i voltants, que presenta un desconcertant forat al cap de sant Josep. Un orifici de contorn lleument fumat que, en efecte, és fruit d’un tret. Un tir "simbòlic" que un anarquista va disparar contra el quadre el 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, en ple esclat revolucionari i anticlerical. Lluny dels focus, a anys llum d’aquella exposició del 2021 en què es va deixar veure fugaçment per explicar com es va salvaguardar el patrimoni artístic després de l’esclat de la guerra, l’obra de Maratta continua explicant una història, construint un relat.

"La idea que té la gent de les reserves és que són una cova, un lloc fosc i inamovible, i en realitat són tot el contrari: són el gran dipòsit del coneixement. Un investigador ve aquí i hi acaba trobant coses que no esperava", explica Sílvia Tena, cap del Departament de Registre i Gestió de Col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i guia d’excepció per aquest museu ocult dins del mateix museu. Un iceberg que creix cada vegada més, a un ritme d’entre 800 i 1.200 obres noves cada any, als baixos, als flancs i als voltants del Palau Nacional, i que, com el mateix museu, espera com l’aigua de maig l’ampliació que començarà a cobrar forma el 2027. "Volem ser molt ambiciosos, primer per la quantitat d’obra nova que arriba, però, sobretot, per l’alt percentatge d’obra contemporània que ingressem, les mesures de la qual no tenen res a veure amb les obres clàssiques", detalla Tena. Que ho preguntin, si no, al Reina Sofia, que encara en continua buscant una de Richard Serra, 38 tones de res, que es va esfumar com per art d’encantament el 2006.

Més espai a partir del 2029

Les bones notícies, en qualsevol cas, arribaran a partir del 2029, quan el nou equipament, el MNAC del futur, guanyi 1.393,20 metres quadrats, l’equivalent a la sala d’exposicions temporal, per ampliar les reserves i l’espai destinat a les obres no exposades. Fins aleshores, tot passa per aprofitar fins a l’últim mil·límetre dels 2.462,98 metres quadrats destinats a custodiar una col·lecció francament colossal. "El museu té unes 360.000 obres, de les quals 300.000 són monedes, i 20.000, fotografies", detalla Tena. Per arribar a la xifra final cal sumar-hi, entre altres coses, orfebreria, mobiliari, escultura en pedra, pintura en gairebé tots els suports imaginables, tapissos, talles policromades, dibuixos, gravats... Un portentós frankenstein artístic i patrimonial del qual només es mostra a les sales, remarca Tena, entre un 19% i un 21%. "Això és el que veu el públic quan ve", apunta la també doctora en Història de l’Art.

El que no veu, tret que se sumi en alguna de les visites guiades que s’organitzen de tant en tant, són la vintena de sales que, repartides aquí i allà, esgarrapant metres on poden, conserven de manera individualitzada cadascun dels diferents suports. La fotografia en color, per exemple, necessita fred polar, mentre que la pintura i les baixes temperatures no casen gaire bé. El mateix passa amb l’escultura policromada, molt més delicada que les estàtues i els bustos el pes dels quals va obligar a reforçar amb malla d’acer el terra de l’hangar destinat a les anomenades obres de tècnica inorgànica, colossos silents de pedra, marbre, ceràmica, terracota. "Si multipliques tots els nivells, aquest metre quadrat potser està suportant 3 tones de pes", explica Tena mentre assenyala una filera de palets plens d’escuts nobiliaris en pedra, motlles per a bronzes i escultures guardonades dècades enrere amb medalles d’or i selectes distincions de les exposicions universals.

És allí mateix, a un parell de passadissos de distància, on descansa una de les grans joies d’aquest museu ocult: La deessa de Josep Clarà. La mateixa figura de marbre blanc i exquisit que cada dia fotografien milers de persones en plena plaça de Catalunya, però de veritat: després de dècades a la intempèrie sotmesa a la contaminació urbana i als excrements dels coloms, tècnics de patrimoni de la Generalitat van instar a crear-ne una rèplica, que és la que instagramegen els turistes, i a protegir l’original, embolicada en melinex a les entranyes de Montjuïc. "Es va encarregar una còpia tan ben feta que ningú se n’adona", assenyala Tena.

– ¿I això d’allí? –adverteix de sobte el Manu, el fotògraf, assenyalant una prestatgeria situada sobre l’escultura de Clarà.

–Sí, són bustos de Franco –apunta la nostra guia–. Eren regals protocol·laris de l’època que van acabar en els fons municipals.

Gairebé tots els museus, explica Tena, conserven una gran quantitat d’obres que potser no tenen interès artístic per ser exposades, però són essencials per a estudiosos i investigadors. "Tot depèn de què busques i en quin suport ho busques. Aquí va venir l’artista Francesc Torres i la direcció el va convidar a fer un volt per les reserves, i ell, amb el seu llenguatge, va reivindicar coses que d’una altra manera no haurien sortit a la llum", il·lustra la cap de registre a propòsit de La capsa entròpica. El museu d’objectes perduts, projecte amb què l’artista conceptual va voler posar en relleu la "funció preservadora" del MNAC.

Noves lectures

Notícies relacionades

Juliette Binoche: "Els artistes no hi som per opinar, sinó per canviar el món"

Elvira Dyangani Ose deixarà la direcció del Macba a l’abril

Un avançament potser visionari del que havia d’arribar, amb les noves lectures museogràfiques, incidint de ple en la gestió de les reserves. "Fa 20 anys, la filosofia dels museus era que la col·lecció permanent era molt estable i amb prou feines es movia. El concepte contemporani, en canvi, és que en les col·leccions passen coses. Hi ha nous discursos, noves lectures i noves museografies que fan que, en un moment donat, una obra que mai ha sortit de la reserva cobri interès. De fet, les reserves s’estan activant molt ara amb discursos colonials i LGTBI o amb el paper de les dones artistes", relata Tena durant un recorregut en què, per cert, ni rastre de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena que l’advocat que representa els interessos d’aquest poble d’Osca, Jorge Español, assegura que el museu guarda en les seves reserves, fora de focus.

El lletrat sospita que els metres quadrats de pintures exposats a les sales 16 i 17 del MNAC no coincideixen amb els que van ser arrencats del cenobi el 1936, però des del museu s’insisteix una vegada més que no hi ha més que el que es veu. "No hi ha res que no estigui exposat", conclou Tena. "El que passa és que s’alimenta un imaginari que tenim coses amagades, i res més lluny de la realitat. És com ara amb l’exposició que fem amb els dipòsits franquistes. ‘Oh, deuen tenir amagats els tresors de l’SDPAN’. En absolut", afegeix en relació amb l’exposició que el museu acaba d’inaugurar amb les 135 peces dipositades pel Servei de Defensa del Patrimoni Nacional (SDPAN) entre el 1939 i el 1958.