Eufòria i grandiloqüència

La seva veu va sorgir amb energia i entusiasme des de dalt de la sala. "¡Gràcies!", va cridar a plens pulmons quan la música es trobava en un dels escassos instants de respir de l’actuació. Al meu costat, sense cridar el seu entusiasme, la meva companya de seient taral·lejava de memòria un rere l’altre tots els temes, els ballava al seient. M’hauria agradat sentir el que totes dues durant tota la vetllada.

Molt pocs havien sentit parlar de Snarky Puppy en els seus primers deu anys de vida. La banda fundada per Michael League vivia en un anonimat del qual dona fe el títol del seu disc del 2010, Tell your Friends ( Digues-ho als teus amics ), un missatge que semblava confiar en el boca-orella per donar a conèixer la banda formada a Texas. El boca-orella va ser a YouTube. El 2014 feia una dècada que feien música quan, quines coses, van ser nominats a artista revelació als Grammy. Dotze anys després i cinc Grammys més tard, el col·lectiu és capaç d’omplir la sala simfònica de l’Auditori un dilluns a la nit i penjar el cartell de no hi ha bitllets amb antelació.

Que League faci uns anys que viu a Catalunya podria ser part de l’explicació, però intueixo que no eren tots amics. Sí que explica, no obstant, que el títol del disc sigui en català, Somni, un idioma amb què el líder de Snarky Puppy es va dirigir amb fluïdesa al públic, que va aplaudir el gest. L’àlbum és una reflexió sobre les lògiques surrealistes del somni que va compondre durant un mes de retir al Japó i que el grup va gravar el gener de l’any passat juntament amb la Metropole Orkest. El compositor, arranjador i baixista va explicar que el de Barcelona va ser el primer concert amb aquest repertori sense l’abric de les cordes de l’agrupació dels Països Baixos, amb la qual repetien després de Sylva. Una sonorització aclaparadora i potser excessiva va compensar la seva absència.

De la vintena llarga d’instrumentistes que figuren al radar d’aquest col·lectiu mutant, Snarky Puppy en va reunir ahir a la nit una dotzena, que van anar desplegant aquesta estètica híbrida i vintage que els caracteritza i en la qual el jazz és només un més dels ingredients, ni tan sols dels més importants. Temes enganxosos –la meva companya de seient en donava fe–, ritmes i groove reiteratiu, cops d’efecte de la secció de vent, força, grandiloqüència i volum, molt volum. El públic va acabar eufòric i corejant la banda.

Notícies relacionades

Hunch, l’agència de models de més de 40 anys que trenca motlles

La Villarroel bat el rècord amb 15.000 entrades anticipades per a ‘Els fills’

Snarky Puppy

L’Auditori 09/02/2026