A l’altar del sacrifici

Una casa no sempre és una llar. Ho saben bé els presidents dels diferents governs espanyols que han habitat a la Moncloa. Tots ells i les seves famílies han lamentat, en algun moment, no haver aconseguit convertir el famós palauet en "l’estoig de la vida" que Le Corbusier pretenia que fossin les seves construccions. A més, el fet de residir al mateix recinte on es treballa impossibilita que aquest sigui el refugi imprescindible contra qualsevol tempesta exterior. I n’hi ha massa.

S’ha escrit molt de la síndrome de la Moncloa. Allunyats progressivament de la realitat del carrer, els nostres primers ministres han anat reduint el seu coneixement al que els expliquen els seus interessats assessors, resumeixen els informes oficials i simplifiquen les enquestes. Això fa que, tard o d’hora, equiparin la ciutadania a xifres estadístiques desconeixedores de l’única veritat, que és l’oficial i està a les seves mans. La compensació a tanta incomprensió se sol buscar en les relacions internacionals, en general més satisfactòries. Fora troben la valoració que dins es resisteix i la satisfacció que es nega.

Pedro Sánchez ha portat a les pàgines de The New York Times la seva pedagògica explicació d’una decisió interna: regularitzarà mig milió de migrants. La memòria del que va ser aquest país dècades enrere, com a raó moral, i les seves necessitats de futur immediat, com a pragmàtica exigència econòmica, projecten els elements imprescindibles d’un present cada vegada més condicionat per les creixents forces reaccionàries i el seu discurs de "menys, propis i autèntics". Un lema avui predominant als Estats Units, a l’haver-s’ho fet seu la majoria dels penúltims, convertits per temor en enemics dels últims.

En paral·lel, l’anunci d’elevar als 16 anys l’edat mínima per registrar-se en xarxes socials, cosa que ha provocat la reacció furibunda d’Elon Musk i altres sequaços, avala Sánchez com el resistent progressista internacional que vol ser i la investidura del qual buscarà a Barcelona el mes d’abril vinent.

Res d’això, en canvi, sembla motivar prou una població espanyola que continua inclinant la balança a la dreta. Va passar a Extremadura i tots els sondejos indiquen que es repetirà diumenge a Aragó. Si es confirma, la seva víctima principal serà María del Pilar Alegría Continente (Saragossa, 1 de novembre de 1977).

Manual d’advertència

Notícies relacionades

‘Pasapalabra’ catapulta l’audiència diària d’Antena 3

Mette-Marit i Eva Sannum: dues plebees, dos destins

La candidata socialista ha anat repetint un gastat manual d’advertència del risc del triomf de la dreta poc convincent per als seus potencials electors, en aquests temps de màxima polarització i mínima raó. I això que molts d’ells la van voler com l’alcaldessa de Saragossa que no va ser pel pacte dels seus oponents, malgrat haver guanyat ella els comicis municipals.

Qui la va desbancar llavors, Jorge Azcón, presumiblement ho tornarà a fer, però ara podrà presumir d’haver derrotat tota una ministra que va guanyar presència i visibilitat justificant els seus i criticant els altres, però que deixarà una mica més tocat l’Executiu al qual ha posat veu els dos últims anys. Tot i així, no està escrit, com presumeix el candidat del Partit Popular, que aquest nou revés parcial dels socialistes sigui l’avantsala de la seva derrota final. El temps dirà si Sánchez va convertir Alegría en víctima propiciatòria.