Nou àlbum sobreexcitat

La foto de la portada, en xandall vermell i amb el cabell groc, captada al Festival de Glastonbury del 1995, situa el marc mental de Britpop: projecta un Robbie Williams d’uns vint anys i rebel, que acabava de trencar amb la boy band Take That i mirava amb luxúria als seus amics d’Oasis, tropa en la qual volia veure un referent a seguir. Tres dècades després, presenta aquest àlbum com el que hauria volgut fer llavors, guitarrer i influït per les glòries pop de l’imperi britànic. La seva companyia no va compartir l’enfocament, la qual cosa no va perjudicar la seva carrera, més aviat el contrari.

La sorollosa tornada d’Oasis el 2025 afavoria el momentum i l’àlbum havia de sortir a l’octubre, però es va retardar per no coincidir amb el de Taylor Swift. Llançat aquest divendres per sorpresa, en un mes, el gener, baix en competitivitat discogràfica, Williams apunta al seu 16è número u al Regne Unit, desempatant al cim amb els Beatles. Així funcionen de vegades les coses. És la seva tornada des de The heavy entertainment show (2016) i presenta munició estrident, tot i que de punteria variable.

Amb octanatge elèctric

Gairebé mig àlbum ja era de domini públic perquè va anar llançant-se en singles, cinc dels 11 temes. Ja ens vam adonar de l’octanatge elèctric del nou material en aquest impetuós Rocket, amb solo de guitarra ni més ni menys que de Tony Iommi (Black Sabbath). Robbie desencadenat, anticipant un to general sobreexcitat a bona part del disc. El tribut al britpop és perceptible a Spies, mirant a l’Oasis més aparatós, de mur guitarrer (i traç melòdic emparentat amb Champagne supernova), i en aquest expeditiu Pretty face (amb udol a l’estil Song 2, de Blur, i un "hello, hello..." molt Nirvana).

Notícies relacionades

Així serà el gran concert per Palestina al Palau Sant Jordi: una «òpera contemporània» en sis actes

Barcelona i Madrid posen en valor l’aliança de la cultura i el turisme

Britpop desprèn alguna cosa d’estirar més el braç que la màniga. Mira de transmetre’ns que sota el Williams mainstream sempre hi ha hagut un rocker disconforme, la qual cosa xoca amb un cançoner d’allò més enèrgic però que deixa poc pòsit en peces com Bite your tongue o la glam-rocker Cocky. Despunten All my life, tot i que soni a gairebé balada de Liam Gallagher en solitari, i el gir postpunk de You. I altres cançons destacables no són gaire britpop que diguem, cas de l’apaivagada Human, cita amb Jesse & Joy (i amb Chris Martin a les guitarres i sintetitzadors) i aquest rar número amb ressonàncies sixties anomenat It’s OK until the drugs stop working. També Morrissey s’escapa del guió amb tacte electropop.

Amb tot, Britpop es deixa sentir per l’entusiasme que respira i pel sentit de la diversió i el desvergonyiment tan propi de Williams. ¿El disc que el 1995 havia de ser i no va ser? Bé, Life thru a lens, el que va ser el seu debut, potser no era un àlbum tan del seu gust, però tenia almenys dues cançons memorables, Angels i Let me entertain you. Aquí es troben a faltar.