Jordi Casanovas explora l’amor nostàlgic a ‘Göteborg’

Sovint, els éssers humans de certa edat miren al passat i es pregunten què hauria sigut de la seva vida si en lloc de prendre una determinada decisió n’haguessin pres una altra. Aquesta és la base de Göteborg, la nova obra de Jordi Casanovas, protagonitzada per Maria Molins i Roger Coma i els seus dobles quan eren joves i van intimar en el viatge de fi de curs de l’institut. La seva passió per Depeche Mode hi va tenir molt a veure. Era gairebé l’únic que els unia, a part de no encaixar en el sistema. Les seves personalitats eren molt diferents: la Paula era molt impulsiva i intuïtiva i el Sergi, reservat, racional i calculador. "És un joc al voltant de la memòria i sobre com recordem sentimentalment les coses per transitar-hi", diu Casanovas, autor i director de Göteborg. ¿Es donaran una altra oportunitat? "De grans carreguem més motxilles, però ¿podem ser capaços de deixar-nos anar i deixar-nos portar per l’amor igual que quan érem joves?", es demana. S’ha de veure l’obra per descobrir-ho.

Göteborg bascula entre 1993 i 2025. Dos mons des del punt de vista de l’evolució de la tecnologia i dos moments vitals per als protagonistes. El 1993 ho tenien tot per fer just havent sortit de l’institut. El 2025 ja poden analitzar on han quedat els seus somnis. L’obra comença quan la Paula (Molins), que voreja els 50, es presenta a casa del Sergi (Coma), per aclarir, 32 anys després, què va passar exactament l’última nit que van estar plegats. ¿Què recorden cada un d’aquell episodi? Ella té el diari que va escriure durant el viatge a Göteborg com a guia. I cada vegada que rememoren una escena apareixen ells en versió jove, encarnats per Berta Rabascall i Jan Mediavilla.

El públic es trobarà amb dos adults en la cinquantena reexaminant el seu jo jove i la seva relació de llavors, cada un des d’una perspectiva diferent en una nit que servirà per tancar una porta o obrir una finestra. "És una comèdia dramàtica romàntica", explica Casanovas. "Com les neules, és molt cruixent al principi però molt dolç al final".

Per a Roca, el text convida a projectar una mirada generacional. "La nostra generació, la generació X, és la que estadísticament està més trista però la que ho diu menys. Estem entre els mil·lennistes, que es queixen que les xarxes han arruïnat la seva infància, i els boomers, que pateixen molta tensió. Aquesta tristesa difusa dels de la generació X amara els nostres personatges, que, més enllà de veure si encara hi ha o no amor, fan un viatge cap a si mateixos en què revisen el seu passat i les decisions que van prendre".

Notícies relacionades

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Fantasiejant amb Shakespeare

Mentides i màscares

Molins torna al teatre després d’anys dedicada a la televisió (El cor de la ciutat, La que se avecina i Entrevías) i al cine. Acaba d’estrenar el film Frontera (de Judith Colell). El seu personatge a Göteborg propulsa un viatge al passat intrigant. ¿Realment no han sabut res l’un de l’altre en tot aquest temps? Costa de creure en el món de Facebook. Per a Molins, "l’interessant és la desconstrucció dels personatges per arribar al nucli del que són realment. Veiem les mentides a què s’han agafat per sobreviure, aquella sèrie de màscares i defenses que han creat per no sentir el dolor del seu jo més íntim", assenyala.