Bons propòsits seriòfils: una desena de clàssics que t’hauries de proposar d’una vegada el 2026

A gairebé ningú, però finals d’any és un bon moment per proposar-s’ho. Aquesta llista d’aquí a baix és una col·lecció de bons propòsits en versió serièfila: un grapat de sèries llegendàries, molt aclamades, que és fàcil deixar per a un altre moment per la por de la seva llarga durada, o de la complexitat de les trames, o que potser no ens agradin i hàgim de passar-nos el dia discutint amb tothom. No fa falta esperar a la jubilació per posar-s’hi. Només és necessari una mica de força de voluntat. La recompensa apareixerà de seguida. 

‘Expediente X’ (1993-2018)

Cal fer un lloc en les nostres vides per als agents de l’FBI Fox Mulder (David Duchovny) i Dana Scully (Gillian Anderson), és a dir, el creient i l’escèptica, abans de l’anunciat ‘reboot’ de la sèrie a càrrec de Ryan Coogler, director del díptic ‘Black Panther’ i ‘Los pecadores’. Els que encara no hagin entrat en l’univers de Chris Carter han de cordar-se els cinturons i preparar-se per a tot un viatge, un amb parades tan esgarrifoses com ‘Infiltrarse’, ‘El huésped’ o ‘El hogar’. S’ha de veure ‘Expediente X’, a més, per saber com van començar grans creadors de les sèries modernes, de Vince Gilligan (‘Breaking bad’, ‘Pluribus’) a Howard Gordon (‘Homeland’, ‘La bestia en mí’). Disponible a Disney+. 

---

‘Friends’ (1994-2004)

Per a la majoria de mortals, la colla del Central Perk és simplement irresistible, una barreja d’atractiu físic i ‘timing’ còmic amb què de res serveix oposar resistència. Però encara n’hi ha de reticents a provar la màgia. No sabem si té a veure amb el format suposadament macilent de ‘sitcom’ clàssica, gravada davant públic real. O el fet que no s’ajusti als cànons de diversitat actuals. D’acord, ‘Friends’ és el més terriblement blanc que hi ha, però també conté el millor humor blanc que es pugui imaginar. La vida no és el mateix sense tenir la imatge de Ross (David Schwimmer) disfressat d’armadillo al teu cap. Disponible a HBO Max. 

---

‘Buffy, cazavampiros’ (1997-2003)

Un altre títol llegendari amb ‘reboot’ a la vista (o més ben dit, seqüela, i en principi prevista per a aquest mateix any) és la versió en sèrie d’una pel·lícula de 1992 que molta menys gent recorda. Sarah Michelle Gellar és l’heroïna titular, una animadora d’institut que descobreix ser una Elegida, una guerrera amb força i capacitat per combatre contra vampirs i dimonis. El creador, Joss Whedon, se servia de fenòmens sorprenents com a hàbils metàfores de l’adolescència i la primera joventut. Segons les informacions, va convertir el rodatge de la sèrie en un infern tòxic, una cosa que espatlla lleugerament, s’ha d’admetre, el descobriment o rescat. Disponible a Disney+. 

---

‘Los Soprano’ (1999-2007)

«¿Per què he de veure aquesta sèrie si ja he vist ‘Una teràpia perillosa’?», diran alguns. Bé, amb tot el respecte per Harold Ramis, aquest retrat de mafiós en crisi té moltes més capes, com es pot esperar tenint en compte que dura 86 episodis. «¿I per què l’he de veure si ja em sé el final, del qual no ha deixat de parlar tothom des del 2007?». Bé, una història no és només l’enigma resolt al final i, en aquest cas, ni tan sols es va resoldre, tot i que al ‘showrunner’ David Chase se li hagi escapat alguna pista recentment. ‘Los Soprano’ és realment una sèrie per delectar-se amb cada element, sobretot les paraules escrites per Chase i defensades per un repartiment coral sublim, l’enyorat James Gandolfini al capdavant. Disponible a HBO Max. 

---

‘Las chicas Gilmore’ (2000-2007)

Com que no parlava d’homes difícils, sinó d’una mare i una filla que eren, a més, les millors amigues, durant un temps no va tenir la reputació de totes aquestes sèries sobre homes difícils de la tercera edat d’or de la televisió. Només va obtenir un Emmy en tot el seu curs i no va ser al guió ni a les interpretacions, sinó al maquillatge. Però «Las chicas Gilmore» és un veritablement reivindicable festival de sèrie, festival de la paraula, si volen, sobretot per les moltes que Amy Sherman-Palladino va posar en boca de Lorelai (Lauren Graham), millor amiga de la seva llesta filla adolescent Rory (Alexis Bledel). No pot ser mala sèrie si bandes mítiques com Sonic Youth, Yo La Tengo i Sparks van accedir a aparèixer en carn i ossos. Disponible a Netflix. 

---

‘A dos metros bajo tierra’ (2001-2005)

A molts, no sense part de raó, els sembla un calvari la idea de passar l’única estona de descans del dia en una funerària i donant voltes a la mort. I és innegable que «A dos metros bajo tierra» fa mal, sobretot en un episodi final tan sorprenent com lògic. Però com el seu propi creador, Alan Ball, em deia fa poc en entrevista amb EL PERIÓDICO, la sèrie va fer de la mort un tema «menys terrorífic, i no sé si dir entretingut, però sí almenys amb la seva part d’humor». Les morts inicials semblaven sortides de ‘Destino final’ i hi havia seqüències que oxigenaven un ambient ja per si mateix menys claustrofòbic del que es podria imaginar. En certa manera, fins i tot es podria dir que ‘A dos metros bajo tierra’ és pura vida. Disponible a HBO Max. 

---

‘The wire’ (2002-2008)

S’ha d’admetre que al principi la trama pot ser difícil de seguir. És una de les raons esgrimides per alguns per abandonar i deixar el culte a la sèrie de David Simon per a d’altres. Però convé tenir paciència, rebobinar, explorar, llegir ‘recaps’… I deixar-se desconcertar inevitablement a poc a poc per un devastador retrat de Baltimore, ciutat esquerdada. Cada temporada aprofundeix en un aspecte: el tràfic de drogues, la desintegració dels sindicats al port marítim, el sistema escolar, un ajuntament en clarobscur, la crisi dels diaris. Una vegada hagis agafat la seva visió naturalista i humanista, gairebé qualsevol drama criminal et semblarà frívol i innecessari. Disponible a HBO Max. 

---

‘Deadwood’ (2004-2006)

La sèrie pionera del ‘revival’ del ‘western’ televisiu al segle XXI. Una odissea fosca i poètica amb el verb florit de David Milch, un dels ‘showrunners’ més insubornables de la història de la televisió. Només en la seva primera temporada, gràcies a les llibertats que proporciona HBO, es va fer servir la paraula ‘joder’ fins a 861 vegades. I la intensitat del seu llenguatge era comparable a la cruesa de la seva violència. Durant la febre de l’or, el poble de Deadwood, a Dakota del Sud, és un formiguer d’ambició i crim poblat per personatges reals com Wyatt Earp, Wild Bill Hickok o Calamity Jane. Disponible a HBO Max. 

---

‘Perdidos’ (2004-2010)

Notícies relacionades

Jordi Casanovas estrena ‘Göteborg’, una comèdia dramàtica romàntica sobre les segones oportunitats

‘Zodiac Killer Project’: el mirall en què el ‘true crime’ s’hauria de mirar

La seva incorporació a Netflix l’agost de l’any passat va possibilitar un important ‘revival’: molta gent que no va veure aquesta producció de J. J. Abrams al seu dia, potser per ser massa jove, o simplement per com de malament que es va emetre, descobria per fi els plaers infinits d’una odissea de ciència-ficció sense límits narratius. Malgrat això, encara hi ha gent que no l’ha vist, qui sap si per creure que ja coneix el final. ¡No, no estaven tots morts, de veritat! És més complicat que això. I molt més bonic. Ningú hauria de deixar aquest món sense saber què significa ‘not Penny’s boat’ o sense haver vist el capítol ‘La constante’, el viatge en el temps com a drama romàntic. Disponible a Disney+. 

---

‘Friday night lights’ (2006-2011)

Que giri entorn d’un equip de futbol americà d’institut podrà fer enrere els que prefereixin el futbol a l’europea, o no tinguin el drama esportiu com a gènere de capçalera, però la sèrie capitanejada per Jason Katims anava, sobretot, de gent i de problemes reconeixibles. Potser algú pensa que una petita comunitat texana li queda lluny, però allò local és universal i, de debò, és difícil sortir indemne emocionalment de qualsevol episodi d’aquesta sèrie, no diguem ja d’un visionament complet. Els que triïn això últim acabaran veient un jove Michael B. Jordan (‘Los pecadores’) com a atleta ficat a ‘quarterback’ estel·lar. Disponible a Filmin.