El miracle musical de Rachid B

Rachid B té una mica menys de 700 oients mensuals a Spotify. A Instagram, tot just 500 seguidors. I Rachid Bahri, un complet desconegut, ha vingut a recordar-nos que què importa això. Ell és un cantautor criat a Asilah (Marroc), veí d’Hortaleza (Madrid) des de fa més de 20 anys, que amb la seva guitarra, la calidesa de la seva veu i el valor del que té una història per explicar ha fet un dels discos de l’any a Espanya: El Ghorba (Discos Centeneros). No és un fenomen, no és una tendència, no és un xaval als gairebé 50 anys, però és una revelació silenciosa que ha seduït (també) la crítica. "El que està passant és gairebé un miracle", comenta. Gens malament per ser la primera vegada que grava les seves cançons en un estudi.

El Ghorba circula des de setembre i les seves precioses composicions, que revesteixen una obra sobre "la nostàlgia profunda del que emigra", van, a poc a poc, saltant d’unes orelles a les altres des que el va presentar al seu barri. Sense cap promoció, només a través de converses o recomanacions sense histrionismes i amb el teixit comunitari (en agrupacions com el Club del Disco) com a punt d’inici d’aquest "miracle". Cantat íntegrament en dàrija, un dels seus principals èxits és que l’idioma no suposa un impediment per a aquells que desconeixen l’àrab marroquí.

"M’encanta que pugui transmetre tant tot i que el públic no m’entengui, el meu punt fort és que canto des del cor", comparteix aquest músic (també pintor) forjat a base d’escoltar i amb una formació no precisament acadèmica, diu ell, "més aviat instintiva". De fet, Rachid B es presenta, realment, com a percussionista, i explica que va connectar amb la música quan a la seva casa del Marroc la seva mare "tocava amb les seves amigues durant les tardes d’estiu". De xaval, a través del Mediterrani, li van arribar influències anglosaxones, del fado portuguès i també d’autors com Serrat i Leonard Cohen.

El Ghorba ha sigut produït amb brillantor per David Rodríguez (La Estrella de David, Beef, La Bien Querida...), a qui Rachid B va conèixer quan només tenia tres temes. "Li vaig explicar que feia coses de música, li vaig cantar una cançó i li va agradar. I ell em va animar a compartir-ho. Abans de conèixer-lo tenia ganes de gravar com una obra personal, per a la meva família, com un llibre en cançons", explica l’artista, que abans de treballar amb Rodríguez va tenir una primera etapa de creació amb un altre productor, Xisco Rojo. Per cert, Rachid B fa notar que l’àlbum és cosa "de cinc, també de César Dos Santos, Sergio Miera i Ignacio Sánchez".

El disc és, insisteix Rachid B, una "biografia personal" feta des del patiment emocional del que és lluny de la seva terra i la seva família. "Independentment que et vagi bé o malament, tot el que perds en aquest trajecte té moltíssima importància. Té més pes això que les coses materials, és un sentiment irreparable", afirma el cantautor. En la magnífica Tariik diu: "No puc seguir, la foscor m’aclapara; un guia, un camí, un amor que m’ajudi; amics, amors, ¿on és la sortida d’aquest malson?; ¡quant us he trobat a faltar!; confús, perdut, continuo buscant la sortida...".

Un "sentiment irreparable"

Notícies relacionades

David Bisbal, nadales d’etiqueta i èxits ‘turbo’

Un misteri amb (anti)heroi sord

Rachid B explica que aquest "sentiment irreparable" es fa encara més fort quan torna a Asilah i comprova que "hi ha dos Rachid". "El pas del temps fora, en un lloc que no és teu, et passa factura emocionalment, perds la identitat, et tornes irreconeixible. Et converteixes en una partícula rara flotant permanentment, et quedes com desintegrat", dibuixa. "Portar tants anys fora del teu país et converteix en un altre per a tu mateix, però també per als altres. Quan tornes a la teva terra el més dur i trist és que no et reconeixen, i tu a ells tampoc. Te n’adones i dius: mare meva, aquí el temps ha passat com una piconadora".

Rachid B ha après a suportar aquesta nostàlgia a través de l’art, no només amb la música, també amb la pintura, "tot i que això no és una solució per reparar el dolor". ¿Tornaria a fer-ho?. "Jo vaig haver d’apostar per això, no sabia que això em pesaria tant. Però reivindico el passat, la memòria... Com els pobles, que sense memòria no són un poble".