L’espectacle va ser ella

La carrera de Mónica Naranjo no ha sigut mai fàcil no ja d’etiquetar sinó d’entendre, però amb tots els seus girs, llicències i excentricités (aquell doble epé de 2019-2020) ha establert un cànon imprevisible que fa d’ella una rara avis en l’arena del pop. Es va apreciar ahir al Palau Sant Jordi (10.000 assistents, segons la promotora Planet Events), on va ser sempre ella mateixa, ja fos a través de l’hedonisme o del rampell operístic, gòtic o heavy, imprimint caràcter en la cita barcelonina del Greatest hits tour.

Resumir i representar aquests 31 anys d’obra discogràfica, rics en accidents geogràfics, tenia la seva dificultat, com ella va fer notar després d’una arrencada galopant: la balada Fama, amb poder vocal estratosfèric; la rendició davant la bola de miralls d’Entender el amor i Solo se vive una vez, i el rampell líric de Doble corazón. Va tendir a agrupar cançons per àlbums (incloent-hi tres medleys, solució antipàtica però resolutiva), tot i que el segon Palabra de mujer (1997), va ser de llarg el més citat, amb set cançons, i va fer de discontínua columna vertebral. En lloc de posar al dia aquella sonoritat electropop dels 90, la va reconstruir reivindicant el ressò vintage. I aquí va entrar un Desátame devastador que va fer posar dret el Sant Jordi i en què va deixar anar aguts que gairebé ferien. En un altre extrem, la sentida balada al piano Empiezo a recordarte.

Senzillesa del muntatge

Hi va haver molt hit innegable (El amor coloca, Pantera en libertad), però també incursions per disfrutar en territoris més tortuosos, com en les cites a l’àlbum Tarántula (2008), amb drama, foscor i gest rococó en la llarga Europa i en Amor y lujo. En aquesta gira ja no hi ha Pepe Herrero (Stravaganzza), però l’empremta metal encara hi era en Por siempre i Medusa. A Mónica Naranjo algun dia l’hauria de fitxar el Rock Fest de Can Zam. Aquesta última no la va cantar ella, sinó que la van compartir coristes i ballarins. Sí, aquests quatre interludis sense ella en escena van encallar una mica el xou. També cal consignar la inhabitual senzillesa del muntatge, sense passarel·les, ni escenari alternatiu, ni plataformes d’aquelles que no paren de pujar i baixar.

L’espectacle era ella, és clar, la diva desfermada, una veuassa carregada de matisos però imperativa. Va compartir focus amb el duo Nebulossa, convidat a Venenosa, i després de la novetat de Por un like (aquell cor a l’estil Heading out for a hero, de Bonnie Tyler i Jim Steinman), va deixar clar que aquell projecte anomenat Minage (2000), una ofrena a Mina amb la qual es va jugar la carrera, li donaria la cançó més espaterrant: Sobreviviré. De vegades, ser estrany té premi.

Mónica Naranjo

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Palau Sant Jordi

19/12/2025