El teatre del futur mira al passat

Caramboles del món teatral, l’uruguaià Gabriel Calderón va ser el primer autor que va portar el català fins al Festival d’Avinyó amb Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard). Es reforça la seva vinculació amb la nostra escena gràcies a la nova aposta forta de Temporada Alta i el Teatre Lliure. Amb la traducció de Joan Sellent, Ai! La misèria ens farà feliços explota com una trepidant comèdia d’estructura complexa, més corrosiva i audaç que la seva predecessora en la seva radiografia contemporània, i potser per això una mica més dispersa en la seva punteria. En el centre de la diana es torna a situar el llenguatge escènic, una reflexió sobre el mateix dispositiu que abunda en els nostres dies: el teatre es mira el melic.

L’argument planteja un horitzó posthumanista, futur distòpic, potser no tan llunyà, amb les persones regulant químicament les emocions com si fossin engranatges. Així, un últim grup d’actors desplaçats per robots viu confinat en un soterrani, teatret, gairebé un zulo on continuen engegant i apagant les màquines que han ocupat el seu lloc. Des d’allà, Calderón –que també dirigeix– arma un joc metateatral que convoca un eixam de referències. Per exemple, el Beckett més metafísic amb personatges clown que esperen un Godot que substitueixi l’obsolescència dels seus cossos. L’absurd té també caires kafkians pel disbarat burocràtic, i el travessa un frenètic humor antisistema que podria haver provocat el Dario Fo més accelerat.

Per compensar tanta profecia apocalíptica, la tradició es vesteix d’utopia. El retrovisor apunta al Segle d’Or, al vers castellà que diuen els personatges en uns monòlegs evocadors d’uns temps millors. Remet el títol a La vida es sueño ("¡Ay, mísero de mí!"), amb picades d’ullet a l’altre Calderón amb El gran teatro del mundo reimaginat com una lluita de classes tecnològica. Perquè, a banda de la mecànica, són els intèrprets de carn i os els grans homenatjats. Un regal en forma de text perquè Joan Carreras es llueixi disparat d’energia, la versió més hilarant del seu impagable domini físic, i perquè Pere Arquillué contrasti la potència màxima de l’amanerament amb el seu més que afinat instrument vocal. Laura Conejero combina histrionisme i precisió en un repte interpretatiu del tot electritzant. I Daniela Brown arriba al nivell per marcar el contrapunt i fer aterrar el ritme desbocat.

Notícies relacionades

‘Los domingos’ i ‘Anatomía de un instante’, triomfen en els Premis Forqué

Judith Colell estrena ‘Frontera’, sobre jueus que fugien dels nazis

‘Ai! La misèria ens farà feliços’

Autor i director: Gabriel Calderón Teatre Lliure