Festa, mística i tremolor de terra al Sant Jordi

Mumford & Sons, aquest grup amb nom de negoci familiar antic, equip de londinencs que semblen haver nascut a Tennessee, o potser a New Hampshire (el més irlandès dels estats de la Unió), és un d’aquests casos d’artista a priori excèntric, aliè a les modes, que arrasa grans recintes. Maneja una música amb arrels i esmalts moderns que resulta alhora recollida i ampul·losa, i partint de les fibres acústiques, sumant capes de so i litúrgia, i emfatitzant tornades, aconsegueix que el que fa ressoni multiplicat i devastador en sales com el Palau Sant Jordi, on va tornar ahir.

Sis anys després de l’última vegada, Mumford & Sons van reprendre els favors del públic (fregant el ple: només alguns seients buits allà a dalt en aquesta cita única a Espanya), a qui van recompensar amb un concert que va pivotar en bona mesura sobre els seus dos primers àlbums, passant més de puntetes pels tres discos en què havien jugat més amb l’electrònica, i fent lliscar novetats: les de la seva obra de tornada a casa Rushmere, llançada el març passat, i les del seu ràpid relleu Prizefighter, que veurà la llum el 13 de febrer. D’aquest van sortir quatre cançons, inclosa la d’obertura Run together, amb el seu simptomàtic banjo inicial (que no va tocar l’absent Winston Marshall, evadit el 2021, sinó un dels sis músics adjunts al trio original).

Amb aquest material encara no conegut pel públic (excepte Rubber band man, tema amb Dozier llançat fa un mes, encreuament molt reconeixible d’estrofes interioristes i tornada galopant), la banda ens va venir a dir que és un ens creatiu viu i que el folk continua constituint el seu nucli dur, tot i que després ho amplifiqui amb vista a l’stadium rock. Va destacar també Here, peça amb aquest ADN emotiu i motivador tan seu, dins d’un primer bloc en què l’èxit Little lion man va agafar per sorpresa l’audiència, que va subministrar tot el seu poder vocal en una seqüència amb certa vibració springsteeniana. Vigorós registre de Markus Mumford, que va cantar mentre tocaven el bombo. Un altre dels temes, Lover of the light, el va defensar des de la bateria.

L’escenari B, quadrilàter muntat en la pista, va servir per a la (breu) parcel·la més despullada, les fibres acústiques de peces com la llunyana Feel the tide. No li van treure gaire partit, més enllà d’acollir una traductora, canària i de nom Marta, que ens va fer saber que a ells "els agrada tot d’Espanya, menys els futbolistes", precipitant una barreja d’aplaudiments i cordials esbroncades. Va preguntar quants dels presents havien vingut de Barcelona i quants d’altres llocs i, sense un mesurador de decibels a mà, va ser perceptible que aquests segons eren majoria. El turisme musical, aquest gran invent.

Toc de Bruce

Notícies relacionades

Ànima bakala: el retorn gamberro de la màkina que connecta la vella escola amb la Generació Z

Després d’Oques Grasses, ¿Joan Dausà a l’Estadi Olímpic?

Mumford & Sons poden sonar càlids i pròxims, però el que els posa és fer tremolar un gran escenari, i sentir que creen un corrent d’energia més gran que ells. Passada aquesta escena lleugera, va arribar l’hora del cop sobre la taula, que va venir per parts: les dinàmiques rock de Ditmas i una aparatosa The wolf, i entre totes dues, The cave, amb toc de metalls, i la trepidant Roll away your stone. Una pluja de pirotècnia, que s’afegia a algunes flamarades prèvies.

Aquests Mumford & Sons van encendre, més que quan van anar per una mística inflada, com a Awake my soul. També a Timshel, que el trio va cantar agrupat entorn d’un micro, i en el tiberi folk de I will wait, que va conduir a l’última carta, la quarta estrena, Conversation with my son, solemne tancament de la sessió. Tot i que abans, una sorpresa en la nit: I’m on fire, de Bruce Springsteen, cantada (molt notablement) per un jove fan sortit de les primeres files cartell en mà. Un aplaudiment.