La sèrie més vista que menys es comenta

Quan la primavera passada Nielsen va publicar la seva llista multiplataforma de la temporada 2024-2025, a ningú li va estranyar veure El juego del calamar i Adolescencia en el primer i el segon lloc. Una altra sèrie de plataforma, Reacher (Prime Video), ocupava la tercera posició. Just després apareixia, curiosament, una sèrie de la generalista CBS amb menys nom: Tracker, els capítols de la qual havien sigut consumits en directe i en estríming per una mitjana de 17,5 milions d’espectadors.

Els crítics que van ressenyar la seva primera temporada van celebrar de manera bastant generalitzada, amb les seves petites reserves, aquesta sèrie de misteri i acció desenvolupada per l’escriptor Ben H. Winters, guanyador d’un premi Edgar, a partir d’una novel·la de Jeffery Deaver. Però aquests crítics van ser pocs, una quarta part dels que han ressenyat als EUA la nova sèrie de Vince Gilligan. I molts menys encara han sigut els que han escrit sobre la tercera temporada, que s’estrena a Espanya avui en Star Channel.

En la sèrie, l’aficionat a treure’s la samarreta Justin Hartley (Kevin en This is us) encarna Colter Shaw, un rastrejador i supervivencista que es guanya la vida buscant gent desapareguda per la localització de la qual s’ofereix una recompensa. No pensa només en els diners: per a ell, la recompensa també és fer justícia.

Ja en el primer episodi vam conèixer el passat fosc de Shaw, com va aprendre a rastrejar, caçar o escalar, i el que el va convertir en el que és. O més ben dit, qui: el seu pare Ashton (Lee Tergesen), professor de Berkeley que, després d’un incident, es va acabar retirant amb la seva família a una cabana lluny de tot i tots. El Colter té un germà més gran, el Russell (Jensen Ackles), i una germana petita, la Dory (Melissa Roxburgh), però no queda amb ells cada diumenge per dinar. Del Russell sospita que va matar el seu pare.

Tracker va començar amb bon peu per una formidable situació en la graella. Va ser el que CBS va triar emetre després de la 58a Superbowl, l’11 de febrer de l’any passat. Més de 18 milions de persones es van quedar a veure el pilot. Per a l’episodi següent, una setmana després, l’audiència va baixar als gairebé set, però des d’aleshores la sèrie ha superat regularment els vuit, parlant només de gent que la veu en directe o el mateix dia.

El secret, la transparència

Notícies relacionades

El paper de la moda en la detenció de Maduro

La comunitat sorda, al centre

En declaracions del showrunner Elwood Reid recollides per The New York Times, el secret de l’èxit és la transparència. Cada episodi, diu, es redueix a un esquema simple: "Un estrany arriba a una localitat. ‘Digues-me què ha passat’. ‘El meu fill era a la parada del bus. Va desaparèixer’. ‘D’acord, el trobaré’". Per a Justin Hartley, una referència important és el clàssic dels setanta Los casos de Rockford, amb James Garner com a solitari detectiu privat que també viu en una caravana.

Els crítics i les organitzacions de premis s’obsessionen amb les sèries de prestigi, però també mereixen respecte, si estan ben fetes, aquestes sèries que procuren entreteniment a partir d’uns esquemes provats, que no busquen això de transcendir el gènere perquè l’estimen.