El fenomen Oques Grasses, autenticitat, comunitat i «bolacos» per omplir quatre vegades l’Estadi Olímpic: «No havia vist mai res semblant»

«A mi m’apareixen encara 170.000 persones a la cua», li diu qui escriu a l’altre costat del telèfon. «¿170.000? ¡És una animalada!», reconeix, entre sorprès i emocionat. Si dimecres van aconseguir vendre 55.000 entrades (de 35 a 60 euros) en 21 minuts, aquest divendres van batre la seva plusmarca i es van quedar sense entrades en 19 minuts, segons va comunicar The Project. I això no és tot: aquesta nit, Oques Grasses ha anunciat ¡dos! concerts més (el 5 i el 7), per als quals es posaran a la venda les entrades dilluns que ve. Només Coldplay, el 2023, ha aconseguit aquesta gesta a l’Estadi (quatre en total).

El fervor per Oques Grasses, grup que s’acomiada després de 14 anys de carrera, no és nou, ha anat creixent de manera exponencial els últims cinc anys, però aquesta mida d’entusiasme ha sigut inesperada per a tots els implicats. «Quan ho vam vendre tot el primer dia i vam veure que encara quedaven més de 100.000 persones a la cua, vam quedar per valorar una segona data. ¡En cap moment ens ho havíem plantejat!», explica Ramoneda. I, d’un moment a l’altre, de dos a quatre concerts en una altra tarda frenètica de producció per fer-ho possible.

Fita rere fita

Liderats per Josep Montero (40 anys), un home que va deixar la seva feina com a electricista per provar sort en aquest món espurnejant, amb actuacions per bars d’Osona incloses, el grup va començar a trobar cada vegada més públic amb les seves cançons juganeres, lluminoses, i la seva fórmula festiva amb creixents pinzellades electròniques per coronar-se com el grup referència del pop català. D’un primer concert a Sant Quirze de Besora fa 14 anys –el seu disc de debut va ser ‘Un dia no sé com’ (2012)– a omplir el Palau Sant Jordi el gener del 2023, una cosa que llavors ja semblava una fita. Però, no, Oques Grasses ha trencat tota lògica. Una mica més de context i memòria: el seu primer concert a Barcelona, el 2015, va ser a la petita sala club de la BARTS (ara, Paral·lel 62). Unes vuitanta entrades venudes, recorda qui va ser el promotor llavors, també Ramoneda.

Amb ‘Fans del sol’ (2019), el grup va començar a agafar presència, però va ser el 2021 amb ‘A tope amb la vida’ que la pujada va ser molt evident. Ho apunta Gemma Recoder, directora del Canet Rock, que ha programat en sis ocasions el grup (cinc a Canet i una en l’edició que van fer a Mallorca). «Fan un ‘bolaco’, tenen una qualitat bestial i molta personalitat, la mateixa que el primer dia», comenta sobre la importància dels seus directes. «Han estat picant molta pedra, fent una música molt diferent de la que feien els altres, amb lletres sorprenents i una manera de cantar molt especial, amb la veu aguda de Montero, amb uns arranjaments que tu els sents i saps que són ells», descriu la directora del Canet Rock, l’històric festival de la música catalana. Ramoneda coincideix amb ella: «Són autèntics, expliquen històries, i Montero és molt nostre, part de la vida de moltes persones».

Notícies relacionades

Carlos Castresana, fiscal llegendari: "L’edifici de la justícia espanyola està per acabar"

La ultradreta i l’evangeli

Aquell ‘A tope amb la vida’ inclou el que és, sens dubte, el seu himne més compartit, l’emotiu ‘La gent que estimo’, amb la decisiva llum que aporta la veu de Rita Payés. «Això ja va ser l’hecatombe», diu Recoder sobre la cançó que és la segona més escoltada en català a Spotify. En l’últim disc, ‘Fruit del deliri’ (2024), el seu epitafi, s’entén, apareix una altra jove artista, Julieta, que col·labora amb ells a ‘Com el dia i la nit’. «Ha sigut el grup de la meva vida», confessa a aquest diari la barcelonina. «M’he enamorat i he plorat escoltant Oques, he compartit moments increïbles amb les meves amigues, la meva família...», exposa Julieta. I apunta una clau que, segurament, resumeix per què hagin omplert dos cops l’Estadi Olímpic: «Per a mi la clau del seu èxit és que sempre han tingut un significat com de comunitat, sempre m’ha unit molt a la gent que també l’escoltava. Hi ha sentiments que no saps expressar en paraules i ells fan una cançó, et sents superidentificada i t’ajuda a explicar com et sents».

El grup, exposa Recoder, «no ha canviat», fugint de modes, ferms en la seva manera de fer. En ‘Fruit del deliri’ hi ha un premonitori tema, ‘Jubilar-me’, en el qual Montero riu de l’ostentació del món de la música i ja advertia: «Jo vull jubilar-me i, mira, sembla que sona la flauta». Sense plans anunciats per a després del 10 d’octubre del 2026, Recoder ho té clar: «Estic convençuda que això no s’acaba aquí, Montero i els altres de segur que faran coses». Per a la història quedarà aquell Camp Nou ple un 6 d’abril del 1985 per veure Lluís Llach (100.000 assistents), i per a sempre quedaran aquests quatre Estadi Olímpic (presumiblement 220.000 persones) com a fita incontestable de la música en català, una cosa inimaginable anys enrere. Sobre això, diu Recoder: «Que un grup cantant en català aconsegueixi això és un èxit per a ells com a grup, però també per al país i la cultura. Per fi la gent escolta la música que es fa aquí. ¡I cantant en català s’omple un estadi més ràpid que si ve, jo què sé, Lady Gaga!».