Lawrence: "La maternitat em va fer sentir com un ésser d’un altre planeta"

Dirigida per l’escocesa Lynne Ramsay –anteriorment responsable d’obres tan impactants com Tenemos que hablar de Kevin (2011) i En realidad, nunca estuviste aquí (2017)–, Die my love se situa en el punt d’intersecció entre el drama romàntic, la intriga psicològica i la comèdia molt negra per contemplar una dona que, després de donar a llum el seu primer fill i mudar-se de la ciutat al camp amb el seu marit (Robert Pattinson), experimenta una crisi mental severa a causa de la depressió postpart, l’aïllament i les cistelles plenes de roba bruta que s’acumulen mentre l’home de la casa es passeja cobert per un vell batí. "Fins fa poc, la societat continuava sense entendre que el procés de donar a llum causa estralls al cos i la ment de la dona, i que patir problemes per suportar-ho no et converteix en una mala mare", lamenta Lawrence. "Afortunadament, les coses han començat a canviar en aquest sentit".

Davant la mirada extraviada del seu nadó, la protagonista de Die my love es torna literalment ferotge a causa del desig, la ràbia, la tristesa i l’avorriment. En successives escenes, la jove gruny i ronca sobre el terra de la cuina durant un coit urgent, esgarrapa les parets del bany fins que li sagnen les ungles, es masturba sobre l’herba mentre branda un ganivet, intenta saltar d’un cotxe en moviment, es llança contra una porta de vidre i arrenca un lavabo de la paret. "La maternitat canvia per complet la teva forma de ser", afegeix l’actriu, que va filmar la pel·lícula poc després de tenir el seu primer fill i embarassada del segon. "Durant el rodatge estava en el meu segon semestre de gestació i, per tant, carregada d’hormones positives després de sentir-me malalta diàriament durant el primer trimestre", recorda.

"Vaig tenir sort perquè el meu primer postpart va ser molt bo, i per això quan vaig llegir el llibre d’Ariana em vaig sentir amb la força necessària per endinsar-m’hi. Però, posteriorment, després de donar a llum el meu segon fill sí que vaig experimentar un postpart duríssim. En aquell moment, la maternitat em va fer sentir com un ésser d’un altre planeta". En qualsevol cas, prossegueix, tot el que ser mare li ha proporcionat és positiu. "M’ha expandit el cor, i el cert és que mai vaig creure ser capaç de sentir tant amor, tanta empatia, tanta capacitat de sacrifici. Sento que la meva versatilitat emocional s’ha ampliat, i això també m’ha dotat de més eines amb què fer el meu treball".

Curiosament, Lawrence dona vida a figures maternals pràcticament des que va debutar en el cine sent encara adolescent. A la pel·lícula que la va donar a conèixer i li va proporcionar la seva primera nominació a l’Oscar, Winter’s Bone (2010), va encarnar una jove obligada a tenir cura tant dels seus germans com de la seva mare, més o menys la mateixa responsabilitat que havia d’afrontar a la pell de l’heroïna Katniss Everdeen al capdavant del seu primer blockbuster, Els jocs de la fam (2012). Sempre a les ordres del director David O’Russell, va encarnar una viuda a La part positiva de les coses (2012) –la pel·lícula que sí que li va proporcionar l’estatueta–, una mare histèrica a La gran estafa americana (2013) i una progenitora abnegada a Joy (2015), tot això abans de complir els 25. I després va protagonitzar ¡Madre! (2017), en la qual el seu personatge donava a llum en pantalla poc abans de ser testimoni de com una horda de salvatges es menjava el cos desmembrat del seu nadó.

Notícies relacionades

Les Mamarazzis repassen les llums i ombres de Mar Flores

Sau, un biopic com més fidel millor

Escrutini públic

Des de Winter’s Bone, Lawrence va estrenar 17 pel·lícules en sis anys o, si fem la mitjana, una pel·lícula cada poc més de quatre mesos. "En aquella època m’hi vaig deixar la pell, en bona mesura perquè se’m van donar grans oportunitats, i tot aquest esforç em va permetre guanyar-me una reputació". La maquinària de Hollywood la va convertir en l’actriu més ben pagada del món però també, inevitablement, en objecte primordial de l’escrutini públic, i reconeix que no li ha resultat fàcil lidiar amb ell. "Mai m’havia importat que la gent digués coses negatives de mi, però tot ha canviat". Al festival de Sant Sebastià passat, on va rebre el Premi Donostia, l’actriu es va veure poc menys que empesa a opinar en contra de l’Administració Trump i el genocidi a Gaza davant la insistència dels periodistes. "Actualment, qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teu", comenta. "Les paraules de qualsevol celebritat es converteixen en titular simplement perquè els mitjans obtindran més clicks gràcies a elles, i això és perillós perquè aparta l’atenció del públic de les matances i les deportacions il·legals, que són el veritablement important. Em resulta molt inquietant".