Juan Pablo Escobar: "Jo consciencio; Netflix glorifica"

Quan era una criatura, Juan Pablo Escobar (Medellín, 1977) no tenia mainaderes, sinó esbirros: sagnants sicaris que li llegien contes, el duien a l’escola mentre al voltant plovien bales i granades i, en una distracció fatal, s’espellofaven la closca netejant la pistola. Una infància demencialment atípica, però un dilluns qualsevol a l’oficina per al fill del narcotraficant i rei de la cocaïna, Pablo Escobar. "Cada dia ens queia algú. Morien o els mataven. Va ser una massacre. És increïble la quantitat de morts que va deixar tot allò", diu el colombià.

Al seu al voltant, assassins despietats amb nòmina de nanny i sobrenoms ben simpàtics com el Gatillo i el Poeta. "Amb el Gatillo hi va haver autèntica germandat: tanta violència, tantes vegades que em va salvar la vida... Al final es crea un llaç familiar", assegura a propòsit d’un dels secundaris amb frase (i nom fictici) d’Una educación criminal (Norma), còmic en què reconstrueix la seva atípica infantesa amb l’ajuda del guionista Pablo Martín Farina i el dibuixant Alberto Madrigal. El còmic, apunta, li va permetre "connectar amb la infància" i recordar entre vinyetes que els que el portaven a fer un gelat o a l’escola "eren els mateixos que participaven en les més horribles atrocitats per defensar el totpoderós imperi de la droga". "És una maduració sobre la història personal, sobre les víctimes", apunta.

No és la primera vegada que Juan Pablo Escobar passa comptes amb la història familiar –hi ha, sense anar gaire lluny, els llibres Pecados de mi pare i Pablo Escobar in fraganti, i el documental Pablo Escobar, mi padre–, però aquí el protagonista, remarca, no és el primer gran capo de la droga de Colòmbia, sinó ell: el nano de 12 anys que va viure envoltat de bandolers, delinqüents i "mainaderes assassines". "El meu pare brilla per la seva absència. És una resposta a la saturació que hi pot haver envers algú que genera més notícies ara que quan era viu i matava gent", explica l’escriptor, conferenciant i conscienciós pacifista.

En realitat, Escobar pare sí que surt, però només al final, com a coda a una història de violència i innocència interrompuda amb què el seu fill, que actualment es diu Marroquín, no vol compondre "una oda a la sang", sinó reflectir les experiències que va viure als 80. "Sent fill de qui era, no tenia l’oportunitat de somiar. Cada dia que he viscut és un miracle més. Costa una mica explicar quanta sang has vist quan hi ha tants prejudicis i tantes víctimes", diu.

Ser fill de qui era, a més, implicava un complex Tetris emocional i logístic que, assegura ara, suportava com podia. "El meu pare va viure 10 anys en la clandestinitat, així que en el meu dia a dia no hi era, però estava molt present. M’escrivia setmanalment o m’enviava un casset amb la seva veu gravada", explica. Si ja costa imaginar el responsable directe o indirecte de prop de 4.000 morts enviant missatges afectuosos al seu fill, encara costa més pensar-hi impartint educació per a la ciutadania. "Era el pare i el bandit. No era el millor exemple de res, però m’educava en valors. ¡Com vols que no escolti algú com Escobar quan et diu que siguis valent i diguis que no a la cocaïna, perquè és un verí!", assenyala.

Amb tot, el també impulsor de Virtus, un joc de realitat virtual que permet als joves simular les conseqüències de les seves pèssimes decisions, insisteix que de cap manera pretén celebrar ni reivindicar el llegat patern. Al contrari. "Jo consciencio; Netflix glorifica. Veig joves tatuats amb la cara del meu pare pensant que la seva és una història d’èxit i jo em dedico a desactivar aquest mite", assegura.

Notícies relacionades

Oques Grasses anuncia un segon concert de comiat a l'Estadi Olímpic

L’Editorial de Cristina Villanueva: Imatge insòlita

"No guanyarà ningú"

Qualsevol cosa, diu, amb la condició de tornar un raig de normalitat a un país que, assegura, continua corcat per les drogues i el narcotràfic. "La de Colòmbia és una història trista. No hem pogut superar l’època del narcotràfic i cap estratègia ha tingut l’efecte desitjat. És un problema de salut pública que es vol combatre militarment, i ara ja no hi ha càrtels, sinó que s’ha de parlar de corporacions. És una guerra que no ha guanyat ningú ni ningú guanyarà", es plany.