Jennifer Lawrence: «La maternitat em va fer sentir com un ésser d’un altre planeta»

Dirigida per l’escocesa Lynne Ramsay –anteriorment responsable d’obres tan impactants com ‘Tenemos que hablar de Kevin’ (2011) i ‘En realidad, nunca estuviste aquí’ (2017)–, ‘Die My Love’ se situa en el punt d’ interessecció entre el drama romàntic, la intriga psicològica i la comèdia molt negra per contemplar una dona que, després de donar a llum el seu primer fill i mudar-se de la ciutat al camp juntament amb el seu marit (Robert Pattinson), experimenta una crisi mental severa a causa de la depressió postpart, l’aïllament i les cistelles plenes de roba bruta que s’acumulen mentre l’home de la casa es passeja cobert per un desgastat batí. «Fins fa poc, la societat continuava sense entendre que el procés de donar a llum causa estralls al cos i la ment de la dona, i que patir problemes per suportar-ho no et converteix en una mala mare», lamenta Lawrence. «Afortunadament, les coses han començat a canviar en aquest sentit».

Davant la mirada extraviada del seu nadó, la protagonista de ‘Die My Love’ es torna literalment ferotge a causa del desig, la ràbia, la tristesa i l’avorriment. En successives escenes, la jove grunyeix i ronca sobre el terra de la cuina durant un coit urgent, esgarrapa les parets del bany fins que li sagnen les ungles, es masturba sobre l’herba mentre brandeix un ganivet, intenta saltar d’un cotxe en moviment, es llança contra una porta de vidre i arrenca un lavabo de la paret. «La maternitat canvia per complet la teva manera de ser», afegeix l’actriu, que va filmar la pel·lícula poc després de tenir el seu primer fill i embarassada del segon. «Durant el rodatge estava en el meu segon trimestre de gestació i, per tant, carregada d’hormones positives després de sentir-me malalta diàriament durant el primer trimestre», recorda. «Vaig tenir sort perquè el meu primer postpart va ser molt bo, i per això quan vaig llegir el llibre d’Ariana em vaig sentir amb la força necessària per endinsar-me en ell. Però, posteriorment, després de donar a llum el meu segon fill sí que vaig experimentar un postpart duríssim. En aquell moment, la maternitat em va fer sentir com un ésser d’un altre planeta».

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Imatge insòlita

Casa Bela, el nou restaurant del crac del pàdel Belasteguín

En qualsevol cas, prossegueix, tot el que ser mare li ha proporcionat és positiu. «Ha expandit el meu cor, i el cert és que mai vaig creure ser capaç de sentir tant amor, tanta empatia, tanta capacitat de sacrifici. Sento que la meva versatilitat emocional s’ha ampliat, i això també m’ha dotat mes eines amb què fer la meva feina». Curiosament, Lawrence està donant vida a figures maternals pràcticament des que va debutar en el cine sent encara adolescent. A la pel·lícula que la va donar a conèixer i li va proporcionar la seva primera nominació a l’Oscar, ‘Winter’s Bone’ (2010), va encarnar una jove obligada a cuidar tant dels seus germans com de la seva mare, més o menys la mateixa responsabilitat que havia d’afrontar a la pell de l’heroïna Katniss Everdeen al capdavant del seu primer ‘blockbuster’, ‘Els jocs de la fam’ (2012). Sempre a les ordres del director David O'Russell, va encarnar una viuda a ‘El lado bueno de las cosas’ (2012) –la pel·lícula que sí que li va proporcionar l’estatueta–, a una mare histèrica a ‘La gran estafa americana’ (2013) i una progenitora abnegada a ‘Joy’ (2015), tot això abans de complir els 25. I després va protagonitzar ‘madre!’ (2017), en què el seu personatge donava a llum en pantalla poc abans de ser testimoni de com una horda de salvatges es menjava el cos desmembrat del seu nadó.

Des de ‘Winter’s Bone’, Lawrence va estrenar 17 pel·lícules en sis anys o, si fem la mitjana, una pel·lícula cada poc més de quatre mesos. «En aquella època em vaig deixar la pell, en bona mesura perquè se’m van donar grans oportunitats, i tot aquest esforç em va permetre guanyar-me una reputació». La maquinària de Hollywood la va convertir en l’actriu més ben pagada del món però també, inevitablement, en objecte primordial de l’escrutini públic, i reconeix que no li ha resultat fàcil bregar amb això. «Mai m’havia importat que la gent digués coses negatives de mi, però tot ha canviat». Al festival de Sant Sebastià, on va rebre el Premi Donostia, l’actriu es va veure poc menys que empesa a opinar en contra de l’administració Trump i el genocidi a Gaza davant la insistència dels periodistes. «Actualment, qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teu», comenta. «Les paraules de qualsevol celebritat es converteixen en titular simplement perquè els mitjans obtindran més ‘clicks’ gràcies a elles, i això és perillós perquè aparta l’atenció del públic de les matances i les deportacions il·legals, que són el veritablement important. Em resulta molt inquietant».