No tots els festivals volen ser ‘experiències’

Admetem-ho: els macrofestivals són dissuasius per als més grans de… ¿50?, ¿40? Els mateixos periodistes que els cobrim mirem de suportar-los amb la màxima esportivitat. Les aglomeracions, les distàncies entre escenaris, el desconcert i la sobreoferta, quan a tu només t’interessa un nom concret del cartell. I és, precisament, un periodista musical, i promotor, Albert Puig, qui s’ha dignat a maquinar un festival que va a contracorrent i que ofereix uns quants concerts, molt selectes, en un format sense estrès.

L’aventura es diu Feroe Festival, nom que al·ludeix a aquestes illes de titularitat danesa, en les quals Puig ha descobert un lloc bonic i sense pressió turística. Un lloc que conserva les raons per les quals val la pena visitar-lo. Principi que aplica ara a un cartell amb noms aliens al núvol del clickbait i de la conversa a TikTok. En aquesta estrena li ha sortit un programa admirable (de la mà de l’agència Houston Party), amb sis noms de prestigi, entre el folk alternatiu, el rock amb arrels i el pop d’autor, que desfilaran aquest cap de setmana pel Poble Espanyol (amb l’hivernacle, a cobert): The Tallest Man on Earth, The Jayhawks i The Weather Station (divendres), i Squeeze (¡debut a Espanya després de 50 anys!), Nick Lowe & Los Straitjackets i Valerie June (dissabte).

Notícies relacionades

L’arquitectura, escultura descomposta

Israel celebra mantenir-se a Eurovisió i condemna el "boicot"

La música és avui moltes coses i no som aquí per jutjar les raons de ningú: tan legítim és anar a veure un artista perquè l’has seguit tota la vida i te’n saps les lletres fil per randa, com fer-ho per curiositat, per celebrar la vida amb els teus o perquè et sembla que hi has de ser. L’última vegada que vaig ser a Roma, la Fontana di Trevi estava atapeïda i no puc assegurar si vaig anar a veure-la per apreciar-ne els perfils barrocs del segle XVIII o perquè sentia que hi havia d’anar. Una cosa semblant passa avui amb la música. Tots podem cedir davant la seva constel·lació de temptacions, però un festival com aquest és oportú perquè situa en el focus altres motivacions i recupera la revolucionària idea que un festival no sigui res més que un festival, i no una experiència.

És com una mena de mostra a l’antiga, en realitat. Amb un preu que no ha escalat amb el pas de les setmanes, sense polseres cashless, un únic escenari. ¿Festival per a boomers? "Hi ha una obsessió pel públic jove, però tots els directors de festivals tenim més de 50 anys", deixa anar Albert Puig. I el públic d’aquesta franja pot ser que sigui una mica benestant, però encara no s’ha mort, ¿oi que no? Ho comprovarem.