¿Qui és aquesta noia? Del carrer al cine

Cinc mesos va durar la recerca de l’actriu de Los domingos, de setembre a gener. Així ens ho expliquen Eva Leira i Yolanda Serrano, les directores de càsting del film: "Vam haver de fer-ho cenyint-nos al calendari escolar i en un tipus concret d’escoles i instituts de Bilbao, ja que les noies seleccionades havien d’estar en la longitud d’ona del personatge".

El mètode requereix tenir molta paciència: "Primer fem moltes entrevistes i seleccionem un grup de gent. En aquesta fase no intervé la directora. La selecció consisteix en petites improvisacions. Les vam fer amb 300 o 400 noies. Després filtrem i n’ensenyem a Alauda Ruiz de Azúa tres o quatre. D’aquestes va sortir Blanca Soroa, que és l’única que va passar la prova final".

La recerca de la protagonista implicava també la selecció de la resta de nenes que l’acompanyarien en el repartiment: "Cap d’elles tenia intenció de fer cine", ens comenten Leira i Serrano. "No es coneixien entre elles. Blanca no coneixia cap de les altres i només dues anaven a la mateixa escola, però en cursos diferents".

Dos rols en un

Llúcia Garcia va ser l’escollida per Carla Simón per protagonitzar Romería. La directora ens explica que era "un cas molt complicat, perquè havia d’assumir dos rols en un. Ha sigut el càsting més difícil que he fet mai en aquest sentit". Garcia interpreta l’adolescent que coneix la família del seu pare biològic, però també la mare de la protagonista.

"Eren dues cares bastant oposades de la mateixa persona. Vam buscar per vies diferents: Instagram, als instituts, actrius amb una mica d’experiència, i al carrer. Vam veure prop de 3.000 noies. Moltes ens servien per al paper de la Marina i d’altres per al de la mare, però a poques les podia visualitzar interpretant els dos papers", diu Simón.

"Opacitat emocional"

"Llúcia va sortir de la recerca al carrer. Tornava amb la motxilla d’uns campaments del cau del cap de setmana, i l’equip la va parar i la va convidar a venir al càsting", recorda Simón.

"No havia actuat mai, tot i que feia dansa. No se’n fiava gaire i va venir a la prova acompanyada d’uns amics. De seguida em vaig adonar que tenia l’actitud que buscava, la d’acceptar tot el que vingués, una barreja d’innocència, maduresa interior i curiositat. I una cosa d’ella que m’interessava molt és que no sempre saps el que li passa pel cap, una mena d’opacitat emocional". Buscar la naturalitat i establir complicitats. "Un dels punts més importants va ser la seva naturalitat i la seva capacitat per entrar en el joc que li proposava". Per interpretar la mare, Simón explica que li va fer aquesta pregunta: "¿De què tens por?" I ella li va respondre: "De semblar tonta". "Era una pista molt clara que la Llúcia era conscient que donava una imatge, però que podia ser també una altra cosa".

Un cop seleccionada, ve el compromís: "És molt prudent. Estava a punt de fer la selectivitat i va voler saber quina dimensió tenia el rodatge. Li vam dir que era una experiència molt intensa i que li hauria de venir molt de gust, i s’hi va comprometre".

Intuïció

Aquestes eleccions són molt intuïtives. Ho va ser per a Clara Roquet quan preparava el repartiment de Libertad. La colombiana Nicolle García tenia 16 anys quan va gravar el film. "Volia per al seu paper una actriu que, d’alguna manera, hagués viscut una història similar a la de la pel·lícula, perquè jo em sentia allunyada del personatge i necessitava algú que m’ajudés a entendre’l. Em va ajudar molt. Hi ha frases del guió que són d’ella", assenyala Roquet.

Irene Roqué, la directora de càsting, va organitzar un street casting a Colòmbia i veient després els vídeos "ens vam fixar en una noia de cabells blaus que patinava i que mostrava l’actitud davant la vida que té el personatge. Al vídeo li fan quatre preguntes i allà ja intueixes alguna cosa. La Nicolle tenia molta facilitat per ser ella mateixa davant de la càmera. Seguim sent molt amigues, parlem cada setmana".

Nicolle García comparteix protagonisme amb Maria Morera, que va ser més fàcil de trobar. La directora explica que "Roqué em va parlar molt d’ella. Va ser una de les primeres a qui vam veure. L’havia vist a La vida sense la Sara Amat, de Laura Jou". Tenia 17 anys i "és increïble la seva maduresa emocional i el control sobre l’escena. És molt tècnica malgrat l’edat que té, i això em servia per posar-la al costat de Nicolle, que és pura energia desbordada". Morera ha intervingut després en sèries i llargmetratges com Jo mai mai i El 47.

Els dos primers llargmetratges de Pilar Palomero, Les nenes i La maternal, exigien també la recerca atenta de noves cares –o no contaminades pel cine, com exigia Vittorio de Sica en els inicis del cine neorealista–, i la intuïció quan en veus una que t’atrapa. Els ha anat molt bé a les joves a qui ha fet debutar: Andrea Fandos va guanyar el premi Gaudí a la millor actriu per Les nenes i Carla Quílez el de millor interpretació a Sant Sebastià per La maternal. Després ha protagonitzat les sèries Jakarta, de Diego San José, i Pubertad, de Leticia Dolera.

Palomero evoca que "tant a Les nenes i La maternal com a Los destellos, en menor mesura, he treballat amb actrius que debutaven. Andrea Fandos tenia 12 anys i Carla Quílez 13 quan rodàvem. El treball de càsting va consistir a buscar per tot arreu, un procés molt llarg. Per a Les nenes, a Saragossa, és molt probable que hagués vist totes les nenes que tenien entre 11 i 13 anys en aquell moment. Per qüestions de guió havien de ser de Saragossa, se’ls havia de notar en l’accent, en les expressions".

Nena i adulta

Més difícil va ser el procés per a La maternal: "El paper de la Carla era complexíssim, perquè havia de demanar a una nena de 13 anys que fes de mare. Necessitava algú que tingués la capacitat de ser nena i adulta alhora, i ella la va tenir. Hi ha un pacte per endavant en el qual queda clar que les pel·lícules no es roden fins que es troben les actrius adequades. Després he reescrit els guions amb les energies que elles em transmeten, afegint-hi les seves vivències i manies".

Rubor natural

De vegades podem preguntar-nos el motiu pel qual es busquen cares noves en lloc de confiar en actrius que ja hagin rodat algunes pel·lícules. Palomero ho té clar: "No busquem tant trobar l’actriu que interpreti millor un paper, sinó la que millor pot reflectir un personatge. Jo sentia que Andrea a Les nenes tenia molt de la Celia que jo havia escrit, la timidesa, la dolçor, el rubor que apareix de manera natural. Ella ja tenia tot això; i la Carla Quílez té la gosadia, valentia i força que ella va incorporar al paper. Són actrius increïbles que van anar creixent a mesura que rodàvem les pel·lícules. Crec que en els dos casos només hi ha una persona que pot fer aquests papers. Te n’has d’enamorar, sobretot amb unes actrius tan joves que treballen molt des de la intuïció, que es basen en la seva manera de ser".

En el cas de Los Tortuga, la debutant Elvira Lara s’enfronta a la seva mare en la ficció, l’actriu xilena Antonia Zegers. La directora del film, Belén Funes, ens va explicar al març, a punt de presentar el seu treball al festival de Màlaga, que volia l’Antonia per al paper des del primer moment i com de llarg va ser el procés de selecció d’Elvira per al personatge d’Anabel, l’estudiant de cine dividida entre dos mons, la ciutat i el camp, la mare i la família del pare: "El procés de selecció va durar vuit mesos. Vam veure entre 800 i 900 noies. La directora de càsting, Cristina Pérez, les buscava als carrers, en discoteques, bars, botigues de roba i universitats. La Cristina va veure l’Elvira sortint d’una biblioteca.

Va venir set dies seguits a fer proves i aviat vaig tenir clar que havia de ser ella".

Van fer un street casting a Colòmbia. "Ens vam fixar en una noia de cabells blaus que patinava i mostrava la mateixa actitud davant la vida que té el personatge". Nicolle García tenia 16 anys. "Em va ajudar molt".

Van trigar 8 mesos a trobar el personatge d’Anabel. "Vam veure entre 800 i 900 noies", recorda la directora. La responsable del càsting va descobrir Elvira Lara sortint d’una biblioteca.

Notícies relacionades

Anna Guitart: "No hi podíem portar només el relat idíl·lic de la ciutat"

Oriol Pla fa història guanyant un Emmy per ‘Yo, adicto’

Les debutants dels seus dos primers llargmetratges van ser premiades. Andrea Fandos va guanyar el Gaudí a la millor actriu per Les nenes, i Carla Quílez el de millor interpretació a Sant Sebastià per La maternal.

"Vam mirar per Instagram, instituts, al carrer –recorda la directora–. Vam veure prop de 3.000 noies". Llúcia Garcia, la protagonista, va sortir del carrer. "Tornava amb la motxilla d’uns campaments".