Panahi presenta el film nascut de la seva estada a la presó iraniana

El moment més inoblidable de l’última edició del festival de Canes va passar durant la gala de clausura, just quan Jafar Panahi va saber que havia guanyat la Palma d’Or per la seva nova pel·lícula, Un simple accidente. Mentre tot el públic de la gala s’aixecava per ovacionar-lo, ell es va mantenir assegut durant uns segons, momentàniament atordit, i de sobte va disparar els braços cap al cel. El reconeixement premiava una obra majúscula, però també la trajectòria del seu creador i la seva valerosa resiliència. Durant els últims 15 anys, després de ser sentenciat el 2010 a sis anys de presó i a la prohibició de fer pel·lícules durant 20 per oposar-se al règim dels aiatol·làs, el cineasta iranià ha passat per interrogatoris, empresonaments, arrestos domiciliaris i vagues de fam.

El febrer del 2023, a causa de la pressió internacional, el Tribunal Suprem de l’Iran va invalidar totes les sentències que li havien sigut imposades. "Soc oficialment lliure, no tinc prohibit viatjar, ni escriure, ni rodar", ens explica; malgrat això, afegeix, va haver de rodar Un simple accidente en secret per esquivar la censura estatal. "Continuo treballant de manera clandestina perquè no vull formar part d’aquest sistema, i això embolcalla els rodatges d’un estrès i una por constants", es lamenta. "Dos dies abans d’acabar de filmar la pel·lícula ens van visitar 15 membres del servei secret per amenaçar-nos. Vam haver de suspendre el rodatge durant un mes, i després el vam acabar amb un equip molt reduït. Quan vius en una dictadura ideològica, les autoritats poden assenyalar-te en qualsevol moment i complicar-te la vida".

Panahi no va pretendre mai convertir-se en un cineasta dissident, ni en un símbol global de resistència i integritat artística. És el règim de Teheran qui li va adjudicar aquests rols. "Em sorprèn que la República Islàmica no entengui que, silenciant un artista, no fa res més que nodrir-lo d’idees", apunta. "Ells em van ajudar a fer la pel·lícula ficant-me a la presó i animant-me a escriure sobre l’experiència". Un simple accidente, en efecte, és producte de totes les històries que el cineasta va sentir durant l’estada a la presó. "Tots els personatges que apareixen a la pel·lícula es van inspirar en aquests testimonis sobre la violència i la brutalitat imposades pel Govern iranià".

Un thriller anguniós i una disquisició moral al mateix temps, la pel·lícula inicialment posa el focus en un home que creu identificar per casualitat a qui va ser el seu torturador a la presó i que, després de segrestar-lo i arrossegar-lo al desert per enterrar-lo viu, decideix abans incorporar a la seva missió altres víctimes amb qui va compartir captiveri perquè l’ajudin a confirmar que aquell individu és, en efecte, el monstre que els va arruïnar la vida. El que passa tot seguit és un dilatat viatge per Teheran i la rodalia al llarg del qual tots ells comparteixen ira i confusió mentre discuteixen sobre la distància que separa la justícia de la set de venjança i en el qual Panahi fa augmentar la tensió de manera gradual però implacable. "Durant els interrogatoris a la presó et tenen amb els ulls embenats, i jo acostumava a fantasiejar sobre qui m’interrogava a partir del so de la veu", recorda el director, que no té clar què faria si reconegués els seus carcellers pel carrer. "Soc un ésser humà i, malgrat que vull creure que tindria una reacció racional, no en puc estar del tot segur".

Des que el règim teocràtic li va prohibir fer cine, Panahi no va deixar mai de filmar. Entre el 2010 i el 2022 va rodar il·legalment cinc llargmetratges rabiosament personals entre la ficció i el documental que, amb grans dosis d’inventiva, reflexionaven sobre l’essència mateixa del cine i sobre els dilemes logístics i ètics que genera fer cine prohibit. Tot i que sense la companyia del seu autor, tots van viatjar pel món. Esto no es una película (2011) va arribar a Canes en un pendrive –i no, com diu la llegenda, dins d’un pastís–; Closed curtain (2013) es va estrenar a la Berlinale, on va guanyar el premi al millor guió; Taxi Teherán (2015) també va competir en el certamen alemany i va guanyar l’Os d’Or; Tres caras (2018) va obtenir el premi al millor guió a Canes, i Los osos no existen (2022) es va emportar el premi especial del jurat de la Mostra de Venècia, el mateix festival en què, molt abans, el director ja havia obtingut el Lleó d’Or per El círculo (2000). Ara, gràcies a Un simple accidente, ha pogut assistir a projeccions públiques d’una de les seves pel·lícules per primera vegada en 15 anys. "És una sensació increïble", assenyala. "Sense públic, em sento a les fosques". Li sap greu, això sí, continuar sense poder estrenar el seu cine a l’Iran.

La nova pel·lícula del director no té la intrepidesa formal que caracteritza els seus treballs previs, però en canvi és una obra molt més furiosa, un crit alt i clar gestat durant anys de confinament. Contempla un país on les víctimes es veuen obligades a ser veïnes dels seus botxins, i es pregunta si estan legitimades per infligir-los els mateixos càstigs que van patir en mans d’ells tenint en compte que, en última instància, uns i altres han sigut igualment destrossats per la maquinària opressora.

"Evitar la barbàrie"

Notícies relacionades

Belén Larruy: "La sostenibilitat està en l’ètica en els processos i la fabricació a Catalunya"

Pretensió intel·lectual

"Amb la pel·lícula he volgut preguntar-me: ¿què farem quan els nostres repressors caiguin? ¿Ens comportarem com ells i perpetuarem el cicle de violència? Jo confio que, quan arribarà aquest moment, aconseguirem evitar la barbàrie". Per capturar la naturalesa absurda del totalitarisme, Un simple accidente ofereix molt humor i molt encertat, per exemple retratant unes autoritats iranianes tan descarades a l’hora d’exigir suborns que fins i tot accepten targeta de crèdit per cobrar-los. "El règim del meu país ha fracassat, s’ha esfondrat ideològicament", afirma Panahi. "És un malalt terminal que continua governant perquè té el monopoli de la força, però que va perdre fa temps la legitimitat. La seva negativa a anar-se’n està acostant el país al col·lapse".

Malgrat tot, el director va tornar a l’Iran l’endemà mateix de rebre la Palma d’Or. "Seria incapaç d’adaptar-me a un altre país. No és una qüestió de principis, sinó de debilitat. A causa del meu cine la gent em diu valent, però ho soc molt menys que totes aquestes iranianes extraordinàries que surten al carrer sense hijab, que són agredides i arrestades per això i, tot i així, ho tornen a fer. Jo faig pel·lícules perquè només serveixo per fer pel·lícules. Són el que em manté viu. Sense elles, deixo d’existir".