El petó atòmic que va arrasar Hiroshima

Sense Wells ni Szilárd, el comandant bombarder Thomas Ferebee no hauria cridat "¡Bomba va!" el 6 d’agost de 1945 i el pare de Flanagan, presoner en un camp de concentració japonès, no hauria salvat la vida de pur miracle. "Només existeixo gràcies a aquest terrible crim contra la humanitat", insisteix ara l’escriptor, guanyador del Booker el 2014 per L’estret camí cap al nord profund i guardonat recentment amb el Baillie Gifford de no-ficció.

Flanagan, que atén des de la seva casa a Tasmània, arrossega una grip d’impressió, però somriu al recordar l’absurd embolic que el va portar a escriure La pregunta 7: el 2022, poc després de complir 60 anys, va sortir de la consulta del metge amb un diagnòstic de demència precoç i 12 mesos de termini abans de perdre el cap. "Tenia moltes coses a dir i molt poc temps", recorda a l’altre costat de la pantalla. L’escriptor sempre havia volgut ajustar comptes amb una època en la qual, assegura, "el que ens fa plenament humans està desapareixent", però ara la urgència apressava. "Quan el vaig acabar, l’hi vaig enviar a la meva editora i li vaig preguntar si mostrava senyals de col·lapse cognitiu, perquè era un llibre una mica inusual. ¿Què va fer ella? Posar-se a riure", explica.

El mateix va fer poc després el neuròleg, ja que tot va ser una enorme equivocació; un error garrafal a l’informe inicial del radiòleg i una irònica carambola en aquesta cascada d’atzars i dissorts impulsada per l’energia nuclear de la bomba atòmica. "Al final no estava a punt de perdre el cap", sospira alleujat Flanagan, fill accidental de l’urani enriquit i descendent fortuït d’aquella primera trobada entre H. G. Wells i la periodista i escriptora Rebecca West, de nom real Cecily Isabel Fairfield. Va passar el 1912, quan West va esbocinar a The Freewoman una novel·la de Wells i l’escriptor la va convidar a dinar amb intenció de rescabalar-se’n, trobada elèctrica de la qual sorgiria la profètica El mundo liberado.

"La bomba atòmica comença amb un petó davant d’una prestatgeria en una sala d’estar anglesa eduardiana. Les vides tenen estructures poètiques i estem atrapats en històries, algunes terribles i d’altres alliberadores", reflexiona l’australià, que contraposa el potencial destructiu de les bombes amb la capacitat creativa de l’art. "Hi ha un poema molt famós de W. H. Auden que diu que la poesia no fa que passi res, i tan cert com això és que una novel·la va destruir Hiroshima i va matar 60.000 o 100.000 persones", remarca.

D’aquella pols, lamenta Flanagan, aquests fangs als quals anomenem present. "Encara vivim a l’ombra de la bomba atòmica. Ens comportaríem de manera completament diferent com a comunitat global davant les crisis de Gaza i Ucraïna si Israel i Rússia no tinguessin la bomba", diu.

El genocidi de Tasmània

Lector apassionat de Txékhov, de qui manlleva el títol del llibre, Flanagan no es considera un entusiasta de l’obra de Wells, tot i que sí que reconeix l’impacte que li va suposar descobrir que La guerra dels mons estava inspirada en el genocidi dels aborígens de Tasmània. "Ningú pot entendre la violència dels marcians. És una gran crítica a l’imperialisme del segle XIX", explica.

Notícies relacionades

Women’s Soccer School, únic club femení de BCN

Europa perduda entre la boira

La història de la seva illa, el silenci que durant dècades ha engolit la salvatge colonització de la Terra de Van Diemen, és una altra de les potes d’un llibre amb què Flanagan connecta aquest oblit històric amb l’amnèsia dels japonesos a qui va visitar seguint les empremtes del seu pare a les mines de carbó d’Ohama. "L’home sobreviu gràcies a la seva capacitat d’oblidar", concedeix, resignat.

El seu pare, supervivent d’aquell infern nipó, ja va inspirar L’estret camí cap al nord profund i reapareix ara a La pregunta 7 com a recordatori del fet que "la memòria és un acte de creació tant com de testimoni". "Una vegada fins i tot em va dir que va tenir molta sort als camps, ja que només va haver de patir. Al principi no ho vaig entendre, però el que volia dir és que ser soldat significa també infligir patiment", evoca.