El prodigi de Josep Colom

El segon programa de l’OBC va oferir un equilibri en un ampli arc estètic que anava des d’un clàssic del piano fins a l’obra d’un mestre de la música catalana actual que va arrencar la vetllada: els Tres epigrames (2001), de Benet Casablancas. Obra d’encàrrec del Centre per a la Difusió de la Música Contemporània, aquest compendi en tres parts d’humor, passió i lirisme del compositor de Sabadell ja ha viscut interpretacions de diverses orquestres i ha entrat als estudis de gravació, tot i que l’OBC és la seva alma mater, ja que va acollir-ne l’estrena el 2002. En la seva tornada al repertori va comptar amb una lectura atenta, concentrada i detallista, que va posar de manifest textures i colors fills d’una orquestració prodigiosa. El Molto lento. Nocturn va sonar amb la densitat justa i el Finale, si alguna vegada va tenir un regust experimental, ara va semblar un exemple de maduresa en el llenguatge en una esplèndida interpretació, molt aplaudida i amb el mestre present a la sala.

La peça va servir com a preàmbul de la tornada a la temporada de Josep Colom, aquesta vegada com a solista del Concert per a piano i orquestra Núm. 4 en Sol, op. 58 de Beethoven (1806); l’obra del geni de Bonn es porta bé tant amb el solista com amb l’orquestra, ja que el resultat va redundar en un so vellutat i rotund. Colom, ja des de la seva solitària entrada, va encantar pel seu fraseig, la dolçor aconseguida amb els contrastos, la preeminència de la seva digitació en els diàlegs amb el tutti i el poder demostrat a les cadenzas. Com a propina, va regalar un virtuós Impromptu op. 90 Núm. 2 de Schubert. Part de l’èxit es va aconseguir gràcies a la feina de Ludovic Morlot; sense ser un exemple de netedat en les entrades, gairebé tot va estar al seu lloc si es compara amb la Novena de la setmana passada, guardant, és clar, les proporcions, davant una OBC reduïda. Esplèndid el Rondo vivace.

Les revolucionàries Variacions per a orquestra, op. 31 (1926-28) de Schönberg van passar com un sospir malgrat la seva escolta exigent, culminant la vetllada musical amb un Richard Strauss extraordinari, el poema simfònic Don Juan, op. 20 (1888), que en 20 minuts va portar el públic per una aventura sonora carregada d’emocions; la versió ho va aconseguir per la seva extroversió en mans d’un conjunt brillant i ben preparat, amb grans aportacions de l’oboè i la trompa.

Notícies relacionades

Deu llibres i còmics que són o seran sèries

Fotògraf de concerts, una feina ingrata

‘Temporada OBC’

L’Auditori (10/10/2025)