La Pedrera acull la primera gran mostra de Cristina Iglesias

La mostra de la Pedrera és un recorregut immersiu a través de les obres d’Iglesias, per tal que el visitant observi els espais i s’hi submergeixi. James Lingwood, comissari de l’exposició, va explicar que el recorregut convida al moviment. Amb relació a aquest sentiment, l’exposició no és un repàs cronològic de l’obra d’Iglesias, sinó que es va cap endavant i cap endarrere en el temps.

L’artista va pensar aquesta exhibició perquè fos un diàleg amb l’edifici de Gaudí. La majoria dels sostres són els originals i les peces exposades van en sintonia amb les columnes de les sales. L’artista va comentar que això està en diàleg amb la idea de la metamorfosi, ja que les peces noves són variacions d’altres.

Gran part de les peces són una tornada al món vegetal, on les escultures es poden veure des de fora o des de l’interior perquè l’obra envolti el cos del visitant. Lingwood va enllaçar això amb el cos humà: "Crec que es dona una metamorfosi entre el món vegetal, el de les plantes, i el cos. El sistema de les arrels i les branques s’entrellacen entre si i té relació amb els teixits capil·lars, les venes i les neurones. Tenim el joc de ser dins i fora".

Aquell altre món

En l’exposició hi ha molta evocació a la vegetació, però l’artista també juga amb altres mons, com la lluna: "És una metàfora per parlar d’aquell altre món, perquè no només existeix el nostre. Els meteorits són els contenidors dels oceans i són un signe de vida". Tot i que la roca és metall, Iglesias va explicar que és l’aigua la que li dona un sentit de connexió amb el món subterrani, i mostra "la vida que hi ha a sota del que trepitgem i construïm".

Notícies relacionades

Un Raphael reconstituït

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

El tema de l’aigua continua present en fonts i pous, on es desborda i torna a pujar. L’artista va dir que representen "la idea de vetllar i revelar", i que per això l’aigua fa jocs òptics.

Tant l’artista com el comissari van destacar l’obra Turbulències, la qual evoca un remolí o un vòrtex, però que, a diferència dels pous, el remolí es troba a la paret. Aquesta decisió està feta amb la intenció que, en comptes de mirar cap a baix, s’hagi de mirar al centre, a l’"ull de la tempesta", que està a l’altura dels ulls del visitant. "Un podria veure’s absorbit al centre de la tempesta, igual que dins de la ment tenim turbulències", va dir Lingwood.