De l’empresa ‘tech’ a innovadors del tiramisú

El tiramisú és el paradís de la cremositat grassa (però no gaire), dolça (sense passar-se) i lleugerament aromatitzada (sempre cafè, però, oh, sorpresa, gairebé mai alcohol). Ben elaborat, és untuositat fundent per disfrutar a cullerades i resulta perfecte per alegrar paladars en estat de suspensió de la credulitat dietètica. És llaminer i sexi, per això triomfa arreu del món, també a la nostra ciutat.

Abans d’arribar a la porta del Mamma Tiramisù, ja se sent la Caterina riure i fer broma amb la clientela. Caterina Antinarelli és un huracà florentí que adora la xerrada, viu al barri –es nota– i coneix molts dels clients pel seu nom. Conversem amb ella i amb David Dalati asseguts en dos bancs senzills situats al costat de la porta, en un carrer estret i escandalós d’alt tràfec.

La zona és turística: estem a dos passos de la Catedral i a un i mig del Palau de la Música. "És un carrer que m’encanta, perquè estem molt prop d’una xurreria i a cent metres de Jon Cake, que és un fenomen dels pastissos de formatge. És com formar part del carrer de les postres", ens explica la Caterina. "No tenim porta, ens agrada així, estem connectats directament amb el carrer i amb la gent".

Van obrir aquest obrador del tiramisú amb espai per a degustació al barri de Sant Pere després de sospesar durant anys la idea de tenir un negoci amb tracte directe al públic. Volien canviar de vida i abandonar l’oficina, però faltava trobar el camí. "Tant el David com jo vam arribar a Barcelona el 2019 per treballar en l’entorn corporatiu de les empreses tech. Però el que ens agrada és el menjar, l’alegria i la interacció directa amb la gent. Una nit, tornant a casa, em va entrar una gana enorme de crema del tiramisú, la crema de mascarpone. Volia menjar-la a cullerades i em vaig adonar que a Barcelona era impossible, la proposta no existia. Va ser com una revelació, per fi havíem trobat el nostre propòsit".

El tiramisú és una base tan brillant que, com gairebé tot el que és realment bo, admet variacions. Admet creativitat. Tot i així, entre els dos dolcers existeix un consens: "El fonamental és fer bé el clàssic, el tiramisù della mamma. A Barcelona se li sol posar massa pa de pessic, i llavors no queda tan cremós. Nosaltres el fem sense alcohol, sense amaretto, que és com es fa majoritàriament a Itàlia. A més d’utilitzar cafè italià i mascarpone també italià i d’alta qualitat, que també és un dels punts crítics", explica el David.

A la recerca de l’elegància

Notícies relacionades

Caricatures contra l’horror: el MNAC rescata Mario Armengol, el ninotaire que va desafiar Hitler

Antonio Orozco ressorgeix de les seves cendres: «Es van ajuntar coses difícils que no vaig triar viure i vaig petar»

La riquesa de tenir dues cuines ficades a la sang es reflecteix en una de les creacions afortunades del David, el tiramisú damascè. Perfumat amb aigua de roses i elaborat amb cafè estil libanès (especiat, amb clars tocs de cardamom), el resultat és cremós i subtilment lleuger. Un tiramisú distingit i elegant. "És el meu favorit –explica el David– perquè connecta les meves dues sensibilitats i ho fa de manera equilibrada. Busquem sempre l’harmonia, que tots els nostres tiramisús siguin elegants". Quan li preguntes a la Caterina, surt a col·lació el tiramisú de llimona, també fresc, elaborat amb la pell. Es poden disfrutar en taules altes amb tamborets, als ja esmentats bancs de l’entrada o també te’ls pots emportar per devorar passejant.

Com una onada el tiramisú va arribar a les nostres vides fa uns anys, com una onada de força desmesurada. Es va convertir, de facto, en un estàndard en les postres de molts restaurants i finalment ha desbordat aquest espai i està prenent els carrers. La conversió del tiramisú ha sigut completada.