50 anys de les ‘Goldberg’ de Hewitt

Mantenir en repertori durant mig segle una obra fonamental de la literatura pianística com són les populars Variacions Goldberg, de Johann Sebastian Bach, no és un èxit qualsevol. És el reflex de la potència d’una obra mestra que es cultiva, que madura, que evoluciona amb els anys i amb el desenvolupament d’un llenguatge propi. És el que la pianista canadenca Angela Hewitt ha aconseguit; des que les va incorporar en el seu món estètic el 1975, les ha passejat pels escenaris i ha deixat dos testimonis d’aquesta evolució a l’estudi de gravació.

Notícies relacionades

Mango i TOUS s’afegeixen a la festa dels premis Goya a Barcelona pel seu 40è aniversari

David Uclés : "Quan un triomfa li fan moltes travetes"

Amb la joia bachiana, va inaugurar, ahir a la nit, el cicle que el Palau de la Música Catalana dedica al geni del Barroc des de fa diverses temporades. L’obra té prou substància per arrencar temporades i justificar la seva programació en solitari, ja que representa un compendi de bellesa que obliga l’intèrpret a oferir el millor de si mateix en un joc d’introspecció i virtuosisme que ha de crear una íntima comunicació amb el públic. Transcrita al piano romàntic, Hewitt la va exposar matisada i acolorida, lluny de la relativa fredor que s’associa a les Goldberg si s’interpreten a l’instrument per al qual van ser originalment concebudes, el clavicèmbal de dos teclats, amb uns esclats brillants que ofereixen una bellesa molt diferent.

Experta en l’obra de Bach, la pianista d’Ottawa, que també té sòlids discursos en repertoris de Mozart, Beethoven o Chopin, va mostrar elegància i capacitat creativa quant a dinàmiques i en la recerca d’un so que va brindar al seu Bach un aspecte de supermodern. Ja des de l’exposició de l’ària en Sol major del començament es van notar accents marca de la casa més relacionats amb l’enfocament de l’agògica, tot i que va prioritzar la mètrica més habitual en cada variació. Hewitt mai ha corregut massa per demostrar excessiu luxe pirotècnic optant més aviat per cuidar una digitació transparent, donant ressonància adequada a les línies melòdiques de cada veu i acolorint al mínim amb el pedal. ¿Es van trobar a faltar més atacs virtuosos com en les Variatio 23 o 26? No, perquè en aquesta versió d’una hora i 21 minuts l’important va resultar ser el fraseig, fins i tot gairebé sensual per l’oníric, tal com va demostrar en la seva extensa Variatio 25 en un preciós diàleg entre mans i, és clar, també entre públic i intèrpret.