Dwayne Johnson, actor: "Tinc bon aspecte, però per dins pateixo molt"

The Smashing Machine és la història d’un home acostumat a guanyar i que pateix molt per aprendre a perdre. Per la seva pròpia experiència, ¿és més difícil lidiar amb la derrota o amb la victòria?

Per al meu personatge a la pel·lícula, guanyar era una droga, i quan va començar a perdre va sentir un buit que va decidir omplir amb altres drogues. Per descomptat, crec que aprendre a perdre amb dignitat és igual d’important que guanyar amb elegància, i gestionar la victòria amb humilitat i gratitud. Això s’aprèn amb el temps. Al llarg de la meva carrera com a actor, per exemple, he gaudit de molts èxits, però sé com és de perillós deixar que aquests triomfs et pugin al cap. De fet, les pel·lícules que m’han transmès lliçons més valuoses són aquelles que van acabar sent un fracàs contra tot pronòstic.

Aquesta pel·lícula li ha permès mostrar un tipus de vulnerabilitat en pantalla que fins ara no se li coneixia. ¿Com se sent al respecte?

Inevitablement, el meu aspecte físic ha determinat bona part del que s’espera de mi com a actor, i satisfer les expectatives que es tenen de tu pot ser dur. Al llarg dels anys, em vaig especialitzar en pel·lícules aparatoses i de gran pressupostos, i en personatges heroics de qui no se suposava que tinguessin dubtes i cometessin errors. Aquest tipus de papers no em donaven l’opció d’aprofundir en les meves capacitats actorals i d’obrir-me al públic a emocionalment. Amb el pas del temps vaig començar a sentir que els meus personatges ja no em representaven, perquè sovint em sento molt fràgil. Per això agraeixo que aquesta pel·lícula m’hagi permès encarnar un ésser humà tocat, i desaparèixer per complet en el meu personatge.

Ha esmentat que The Smashing Machine també li ha permès afrontar comptes pendents que tenia amb el seu propi passat. ¿A què es referia?

A vivències desagradables que vaig experimentar en la infantesa i l’adolescència, el tipus de coses que ningú voldria que un fill veiés fer als seus pares. I crec que jo, en part per no tenir germans, no vaig ser mai procliu a compartir els meus sentiments, les meves inseguretats o els meus problemes. A més, des que tenia només 13 anys vaig créixer amb la idea que m’havia de comportar com un home, que havia de ser un tio dur. Vaig trigar massa a adonar-me que aquesta actitud no era saludable, i que no buscar ajuda m’estava fent encara més mal.

El seu pare, Rocky Johnson, també va ser lluitador de wrestling. ¿Què diria que va aprendre d’ell?

Tan sols la seva obsessió per la feina i la seva fortalesa a l’hora d’afrontar les adversitats. Al llarg de la seva vida, ell va superar moltes dificultats. El van fer fora de casa seva quan només tenia 14 anys, i va haver de viure molt temps al carrer. Sempre he tingut la sensació que, a causa de tot allò pel que va haver de passar, ell sempre va tenir una capacitat molt limitada per estimar-me. Durant anys vaig estar ple de ressentiment, però amb el pas del temps vaig comprendre que l’amor que em va donar era tot el que ell era capaç d’oferir.

Si pogués viatjar al passat i parlar amb ell, ¿què li diria al seu jo adolescent?

Li diria: "Amic, resisteix. Has de tenir fe que les coses milloraran. Pot ser que ara pensis que el món està en contra teu, però algun dia t’adonaràs que, quan comencis a escoltar el que et diu el cor, tot canviarà». Ah, i també li diria: "Nano, has de canviar d’aspecte. Fes-te una tallada de cabells decent al més aviat possible».

Tradicionalment, les arts marcials mixtes han sigut criticades per ser un esport excessivament violent, i fins i tot per promoure la violència. ¿Què n’opina vostè?

Entenc aquestes crítiques perfectament, perquè jo també crec que són un esport molt violent. Jo el vaig practicar per molt poc temps de cara al rodatge de la pel·lícula, i em va impressionar com n’és de dur. Però també és cert que continua evolucionant, i que constantment es van implementant noves mesures de seguretat per fer-lo avançar. El mateix passa amb la boxa, i també amb la lluita lliure professional tot i que es tracti d’un esport basat en la ficció i la teatralització. En qualsevol cas, també crec que les arts marcials mixtes són un esport molt bonic; el que passa quan aquests homes s’enfronten a dalt del ring és una dansa, poesia en moviment. Sento un gran respecte pels que el practiquen.

¿Quin tipus de records va experimentar al tornar a pujar al ring per rodar la pel·lícula?

Records increïbles, perquè bona part dels millors moments de la meva vida els he experimentat allà a dalt. La descàrrega de dopamina que un experimenta durant el combat, mentre connecta amb el públic, és absolutament addictiva. No hi ha cap altra sensació semblant a aquesta.

Almenys a jutjar per la pel·lícula, fa la sensació que la carrera de Mark Kerr va estar marcada pel dolor. ¿Diria que això és una cosa que vostè també va experimentar durant els seus anys com a lluitador?

Sens dubte. De fet, continuo bregant amb el dolor cada nit. S’ha de tenir en compte que, durant els meus anys com a wrestler, jo lluitava unes 240 nits a l’any, i això suposa un desgast i un maltractament al cos increïbles. És impossible que no acabi deixant seqüeles incurables. Si em dutxo i em vesteixo amb roba maca tinc molt bon aspecte, però per dins pateixo molt.

Notícies relacionades

‘El fantasma de l’òpera’, amb nova partitura i en viu

Jordi Savall dirigeix 80 intèrprets de 40 països

Ha experimentat una notable pèrdua de pes. ¿Exigències del seu pròxim paper?

Sí, tornaré a treballar amb Bennie [Safdie] en una pel·lícula anomenada Lizard Music, que està basada en un llibre infantil, i que m’oferirà una altra oportunitat de desaparèixer darrere del meu personatge. Hi interpreto un home de 70 anys, així que hauria de perdre uns 20 quilos més. Ho estic disfrutant.