El rescat d’un pioner oblidat

Abans que Manuel de Pedrolo agafés les regnes de la col·lecció Cua de Palla i fes el primer pas per a la lenta, lentíssima, normalització de la novel·la negra en català; abans fins i tot que Rafael Tasis estrenés el tàndem Jaume Vilagut-Frances Caldes a les pàgines de La Bíblia valenciana, Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) va aprofitar una distracció de la història per arribar fins al cim, plantar bandera i reivindicar-se des d’allà dalt com a inesperat pioner del policial català.

El problema, una vegada més, és que gairebé ningú se’n va assabentar. Un ràpid cop d’ull ho confirma: allà hi ha, alimentant biografies i engrossint entrades enciclopèdiques, l’intel·lectual catalanista i republicà que va freqüentar J. V. Foix i Josep M. de Sagarra; l’assagista i crític literari que va firmar biografies de Joan Maragall i va explicar l’obra de Marcel Proust, i el novel·lista "literalment burgès", com el va batejar Joan Fuster. "Maurici Serrahima és l’autor d’un assaig imprescindible per a l’estudi de la prosa catalana contemporània, Dotze mestres, realment una de les fites de la crítica literària catalana del segle XX", constata Xavier Pla en una de les seves aproximacions a l’advocat i escriptor.

Clàssic traspaperat

Ni rastre, no obstant, de Serrahima com a precursor del noir català i figura clau a l’hora de treure les rodetes al gènere. "Les seves temptatives novel·lístiques, vagament psicològiques o d’intriga detectivesca, en canvi, van resultar més discretes", relativitza Pla. "Ens trobem davant una obra curta, poc brillant, però construïda sobre una notabilíssima habilitat d’escriptura i una molt afilada penetració analítica", concedeix Joan Fuster en el seu Literatura catalana contemporània.

I, no obstant, aquí hi ha Estimat senyor fiscal, publicada només uns mesos més tard que la fundacional Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo, inaugurant la nova col·lecció Clàssics Catalans de Crims.cat, la branca delinqüencial i negrocriminal de l’editorial Clandestina. Un clàssic traspaperat que, 70 anys després de la seva publicació, torna a les llibreries per incrustar-se en el cànon i reivindicar Serrahima com a pioner oblidat. "Som un país molt estrany que acostuma a oblidar-se de les seves patums. A més, per molt que es digui, la literatura popular continua tenint cert desprestigi", apunta Àlex Martín, director de Crims.cat, en un intent per explicar el menysteniment històric d’un novel·lista que, a més de firmar la segona novel·la policial en català, va inaugurar la poc cultivada branca de drames carceraris a la catalana.

Doble mèrit, doncs, per a un apassionat d’Eugène Sue, Arthur Conan Doyle, Agatha Christie, G. K. Chesterton i, sobretot, George Simenon, de la novel·la del qual Carta a mi juez va treure la idea per a Estimat senyor fiscal. "Ens trobem davant un dels textos pioners del gènere policíac en català, i, sens dubte, un dels més originals. Rafael Tasis ja havia declarat en més d’una ocasió que Serrahima era un dels autors amb més condicions per sobresortir en el gènere", destaca l’expert Jordi Canal a l’epíleg de la novel·la, publicada originalment el 1955 i feliçment recuperada com a primera pedra d’una col·lecció de "clàssics catalans del gènere policial injustament oblidats".

Notícies relacionades

Crocs posa a prova la seva marca de sabates Hey Dude a Barcelona

Mondiacult reclama per a la cultura un objectiu de desenvolupament sostenible específic

A Estimat senyor fiscal, escrita d’una tirada durant 25 dies, Serrahima narra la història de Carles Creus, un home condemnat per l’homicidi d’un prestigiós metge que, en un intent per defensar-se, escriu des de la presó una inquietant carta al fiscal del cas. "No hi ha ni detectius ni policies, una cosa raríssima per a l’època", remarca Martín, per a qui la novel·la funciona com a metàfora de la claustrofòbia de la dictadura i crítica al poder judicial. En paraules de Canal, es tracta d’una "història psicològica, sòrdida i fosca" amb què Serrahima es prova com a escriptor de "novel·les" que, sense renunciar a la dignitat artística, busquen obertament la simpatia del gran públic.

Això últim se li va acabar resistint fins al punt que Estimat senyor fiscal va ser la seva primera i última novel·la. La seva passió pel gènere, no obstant, no va decaure i va ser una constant tant als seus dietaris com en publicacions monogràfiques. A La novel·la de policies de 1956, ja assenyalava com a força motriu del gènere el drama d’un home enfrontat a un impossible. No anava massa desencaminat, que diguem.