Rodoreda irreconeixible en la penombra

Publicada pòstumament el 1986, La mort i la primavera és l’obra més fosca i radical de Rodoreda, l’al·legoria d’un poble sotmès a ritus cruels, metàfora descarnada del totalitarisme i de la fragilitat de l’existència. Morau s’acosta a la novel·la no per narrar-la ni descriure-la, sinó per destil·lar-la i contagiar lleument amb ella la part més tel·lúrica del seu univers plàstic. La paraula es transforma en dansa, teatre visual i música, atmosferes rituals amb sentit propi que creixen al paisatge escènic goyesc de Max Glaenzel dominat per negres i vermells, amb un vestuari de Sílvia Delagneau que adopta la voluptuositat giratòria dels dansaires dervixos. Entre coreografies grupals que tendeixen a la dispersió i solos frenètics que trenquen la quietud, la veu i les lletres inintel·ligibles de Maria Arnal ancoren el format en la frontera híbrida del concert performance.

En el salt d’apropiació, el neogòtic original s’ha transmutat en una postmodernitat folklòrica, reconstruïda a través d’objectes que disparen contemporaneïtat, com l’omnipresent motocarro, les olles o el contenidor d’escombraries. Dominen la sonoritat les campanes d’una església, lladrucs de gossos no presents a l’obra original, fins i tot cançons amb aires de jota i sardanes desconstruïdes que s’aventuren a aterrar el que Rodoreda va escriure deliberadament atemporal, irreligiós. Preval la idea de la mort com a alliberament i l’ambient opressiu, però més enllà de l’impacte visual marca de la casa, no hi ha connexió amb la lectura més política i profunda del text.

Notícies relacionades

¿La Viquipèdia ja no serveix com a aparador?

Nova edició de The District

Paleta fosca

A diferència de monuments escènics d’inspiració fotogràfica com Afanador o els seus acostaments al cine de Pasolini i Cassavetes, de la seva primera adaptació literària Morau només ha sintetitzat alguna imatge dispersa i un alè que reafirma les troballes de la seva paleta fosca més recent. Aquesta La mort i la primavera es podria titular sense problemes Sonoma 2 per la insistència en símbols com els tambors, o les marionetes que ens remunten a Totentanz. La Veronal corrobora amb el muntatge la bona forma dels seus recursos habituals, si bé la seva potència hipnòtica no tingui la intensitat d’altres ocasions i ens resti una sensació d’oportunitat desaprofitada. Rodoreda es mereixia un diàleg més fructífer.