Josep Maria Pou: "El públic mai sabrà quina serà la meva última funció, només ho sabré jo"

M’agradaria saber d’on treia la força necessària per mantenir una actitud tan ferma fins al final sobre les massacres al Líban el 1982 de l’Exèrcit jueu. Malgrat l’escàndol que va provocar, va mantenir la seva posició, fins i tot enfrontant-se i provocant la gent amb declaracions antisemites. En aquell moment, declarar-se antisemita era més perillós o menys acceptable del que és avui. Tot i que continua sent inacceptable cal separar: una cosa és l’antisemitisme i una altra cosa és estar contra la política del Govern israelià.

Dahl va parlar molt clar i mai es va retractar.

Malgrat les moltes pressions que va patir, Dahl no va canviar d’opinió. Per això m’agradaria saber què hauria sentit quan, al cap d’un temps de la seva mort, els seus fills i nets es van retractar per ell. Suposo que s’indignaria. Era un home molt àcid i sarcàstic, també masclista i supremacista. Malgrat la tendresa amb què escrivia els seus llibres infantils i juvenils, era de tracte difícil.

¿Què més ha descobert?

Llegint la premsa de l’època m’he adonat que, quan hi va haver les massacres al Líban, la premsa utilitzava la paraula genocidi i això que el volum de la barbàrie era menor que en l’actualitat, perquè ara es veu una voluntat d’extermini total. Però l’ús d’aquest vocable ha provocat moltes més reaccions i debat en els nostres dies. Més que antisemita, Dahl era un provocador, estava convençut del que deia, i n’hi havia prou que el volguessin fer canviar perquè es reafirmés en les seves opinions. La seva reacció final a l’obra té més de rebequeria infantil, veig difícil que volgués exterminar a ningú.

¿Com va reaccionar el públic durant les funcions en el Grec?

La passió i força amb què aplaudien, tant al final del primer acte com al final, m’han fet pensar en els actes polítics. Notava una aprovació i agraïment enorme pel que havien vist. I a la sortida continuava el debat entre ells i ens esperaven molts espectadors. Suposo que hi ha gent que ho veu d’una altra manera i creu que l’obra pren partit, però no és així. Només exposa uns fets històrics que tenen molt en comú amb el que està passant actualment.

Avui el públic gairebé mai protesta. ¿Ens hem acomodat?

Amb tot el respecte al públic actual que, per sort, omple les sales, quan vaig començar fa 60 anys, el públic era més coneixedor del teatre. Sabia distingir molt bé la qualitat de la representació i el premi que mereixia, i si els seus aplaudiments anaven a l’autor, al director o als actors. Ara, gran part d’aquest públic es manté, però hi ha cert públic que no entenc. ¡Tot li sembla bé! Aplaudeixen, criden bravos i s’aixequen de seguida davant espectacles amb carències amb la mateixa força que ho fan davant muntatges que mereixerien hores d’ovació. Em sorprèn, ja que vinc d’una època en què es xiulava molt als teatres. He vist espectacles en què la companyia sortia a saludar i el públic l’esbroncava. Era una cosa normal. Aquesta passió pel teatre i aquesta exigència pel producte ben fet és una cosa que trobo a faltar.

¿Li ha passat a vostè trobant-se en escena?

No. Però en els últims anys del franquisme, quan ja s’apuntava a la democràcia i Espanya passava un moment convuls, tot es llegia en clau política. Amb la gran companyia d’Adolfo Marsillach vaig estrenar Canta gallo acorralado, en què a la meitat del primer acte sortia una processó amb una Verge. Molts s’ho van prendre com una ofensa i van començar a cridar: "¡Fora, fora! ¡Blasfems!», i va caldre interrompre la representació. Mai ho vaig entendre, perquè no era una burla de res, es feia absolutament de manera seriosa i amb tot el respecte. Però el clima polític va encendre aquella reacció.

¿Diria que la polèmica va bé per al teatre?

El teatre ha de ser bo i ajudar a l’espectador, no tant a trobar respostes com a fer-se preguntes. El teatre és un fet artístic i, al meu parer, compromès amb la societat del seu temps. Més enllà de la qualitat de la creació, sempre procuro triar obres amb temes que interessin. No pots muntar una obra buscant només la polèmica o l’escàndol.

Quan va fer 70 anys va dir que abaixaria el ritme, però actualment ja en té gairebé 81 i continua igual. No m’imagino els escenaris sense Pou.

¡Uf! Doncs comença a fer-ho, perquè és una cosa lògica i natural. Als 70 anys, la meva intenció era la d’anar deixant espai a les noves generacions i anar desapareixent a poc a poc. Però la realitat ha forçat la meva voluntat. Sempre dic que el públic mai sabrà quina serà la meva última representació. Només ho sabré jo. Si continuo aquí és perquè el favor del públic ha augmentat i a un li sap greu deslligar-se quan nota grans quantitats d’afecte, atenció i interès cap al seu treball. No vull ser ingrat.

Llavors, continuarà.

Les funcions que he fet en els últims 10 anys han agradat moltíssim. Com a actor em considero un privilegiat. Pocs tenen la sort d’encarnar en aquest temps el capità Ahab de Moby Dick, un Sòcrates, un Ciceró o aquell senyor amb Alzheimer amb El padre, al Falstaff que vaig fer amb Calixto Bieito o el Roald Dahl d’ara dirigit per Josep Maria Mestres. Davant d’aquests reptes, costa mantenir-se allunyat. La voluntat és feble.

¿Com veu les noves generacions d’artistes?

Esperançat. Em cau la bava davant moltíssims actors i actrius joves de les últimes generacions. Reconec que quan vaig començar amb 22 o 23 anys amb Marsillach ni jo ni cap dels meus companys estàvem tan preparats en les tècniques de la interpretació en el teatre. També hi ha directors joves que admiro. Dirigeixen amb un concepte de l’espectacle diferent. És veritat que han canviat molt els codis, que n’han sorgit de nous i que hi ha hagut una revolució digital que els ha ajudat a entendre l’espai, l’estètica i la manera de contar d’una altra manera.

Continuï, continuï.

Intento veure sobretot el que es fa en sales petites, que és on més accés tenen les noves generacions. Em quedo amb la boca oberta davant la capacitat d’emprendre de tots ells. Quan jo vaig començar, els actors estaven a casa pendents del telèfon. Si no sonava, es desesperaven i se sentien oblidats. Això ja no passa, perquè de seguida s’organitzen i posen en marxa projectes i lluiten per aconseguir espais. Amb aquest ímpetu i empenta, el teatre continuarà tenint la vida que té des de fa més de 2.000 anys.

¿Valora diferent els que fan televisió i cine?

Els que tenen interès en el teatre, siguin actors, autors o directors, tenen una necessitat de tipus vocacional de comunicar-se amb les persones en directe. D’altres pensen en la televisió i el cine com a plataformes de popularitat, fama i ingressos, que són més importants que en el teatre.

Notícies relacionades

Alta política, alta costura

Alejandro Sanz actuarà a l’RCDE Stadium el juny que ve

Però, en aquest aspecte, el teatre ha millorat.

Cert, però s’hauria de millorar més encara. El teatre continua sent precari, tant per als empresaris com per als actors i altres professionals. S’han reivindicat els drets de la gent del sector i s’ha avançat. Però els sous i els diners que da el teatre són sempre precaris. Tingues en compte que, si vas a Londres, la butaca d’un espectacle de teatre de text com el que faig jo ara et costarà de 90 a 120 lliures, que són més de 100 euros. Aquí la butaca més cara s’acosta als 30 o 40 euros. Amb el que s’ingressa en taquilla és impossible que els diners arribin a mans plenes ni als empresaris, ni als actors ni als productors.