Paco Plaza: "No fa falta entendre l’altre per estimar-lo"

Fa temps, per pura casualitat, els directors Paco Plaza i Pablo Guerrero –amics des que estudiaven junts a l’escola de cine fa 30 anys– van acabar de festa nocturna a l’habitació d’hotel d’un torero. "Ens apropem a un món que està fora del temps, les normes i gairebé els paràmetres morals de la societat del segle XXI", explica el valencià, responsable de títols com la saga [REC] –amb Jaume Balagueró– i Verónica (2017). "Aquest univers, que en qualsevol cas continua molt viu, ens va semblar fascinant". D’aquesta fascinació neix La suerte, la sèrie que firmen a mitges i que ahir, molt poc abans de la seva estrena a Disney+ el 8 d’octubre vinent, van presentar al festival de Sant Sebastià.

Estructurats com una road movie, els seus sis episodis funcionen sobretot com a retrat d’una parella improbable. A un costat, un aspirant a advocat de l’Estat que condueix un taxi a temps parcial i és antitaurí a temps complet (Ricardo Gómez); i a l’altre un matador en declivi (Óscar Jaenada) que, convençut que el taxista li porta sort, el contracta com el seu xòfer. A partir d’aquesta unió, La suerte pretén reflexionar "sobre la tolerància i el respecte, i sobre com de negatius són els prejudicis", afirma Plaza. "Vivim un moment en què és molt fàcil cavar una rasa que separa els que pensen com nosaltres dels que no, i això genera molta crispació. Hem volgut demostrar que de vegades no s’ha d’entendre l’altre per respectar-lo i arribar a estimar-lo".

Amb aquesta finalitat, és cert, els directors de La suerte s’aplanen el camí proposant uns perfils molt més suaus que els dels que escupen verí diàriament a les xarxes socials. Aquí les diferències polítiques no són un veritable problema perquè, en general, els personatges han portat la tolerància de casa. Per suplir l’absència de veritables arcs dramàtics, en tot cas, la sèrie fa ús de dues eines tremendament efectives: la primera, l’humor berlanguià que articula el retrat que fa dels nostres usos i costums mentre els seus personatges recorren Espanya. "Aquí l’humor neix del realisme", matisa Plaza respecte a això. "En aquest país tenim la conya impregnada a la sang. La veritat és que en aquest sentit la sèrie queda curta, perquè no arriba a reflectir el disbarat que Pablo i jo vam viure en aquella habitació d’hotel". La segona, les successives fugues narratives i estilístiques filtren el relat, que posen la forma de cada episodi en extraordinària sintonia amb la seva trama.

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Fora del cine de terror

Parlant de fugues, podria dir-se que La suerte representa una cosa semblant a una per a Plaza, en tant que és la seva primera incursió en el format seriat i una de les seves escasses excursions fora del cine fantàstic i de terror. "Amb els anys he entès que l’únic que em motiva és la curiositat", comenta el director de La abuela (2021). "Una de les grandeses d’aquesta professió és que em permet accedir a mons que estan allunyats del meu, i enriquir-me gràcies a això".