Alauda Ruiz de Azúa: "Ens costa molt ser tolerants al parlar de religió"

¿Quin és l’origen de Los domingos?

Vaig començar a sentir interès pel tema de les vocacions religioses fa anys quan, sent jo encara molt jove, em van explicar la història d’una família que va rebre amb incredulitat la notícia que la seva filla, amb 18 anys, havia decidit entrar en un convent de clausura. Jo vaig tenir una educació laica i no soc creient, i allò em va causar certa fascinació perquè no entenia que aquella noia renunciés a la universitat, a un futur professional i a tantes altres coses. Ja adulta, em vaig continuar fent preguntes sobre per què algú podia arribar a prendre una decisió així. Amb la pel·lícula he volgut acostar-me a una cosa que m’és molt aliena i intentar entendre-ho des de tots els angles possibles.

Aquesta és una pel·lícula dirigida des de l’ateisme, però no una pel·lícula atea.

No m’interessava caure en maniqueismes. Prefereixo mirar de situar l’espectador davant el dubte de si la vocació d’Ainara és una cosa genuïna i un lloc al qual ha arribat de manera autònoma o si, per contra, és una cosa més construïda i forçada pel món adult i l’educació que rep. I la pel·lícula també planteja que, per molt crític que se sigui amb l’Església, cal esforçar-se per entendre les creences que algunes persones tenen, i no mirar de convèncer-les que el que senten no és real. Ens costa molt ser tolerants al parlar de la religió.

Vostè parla de l’educació, i una de les principals preguntes que la pel·lícula es fa és si és sa que els nens rebin estímuls religiosos des de tan petits.

Pensar la religió és molt complicat, i molt més si s’és un menor. Les institucions educatives religioses ofereixen a les criatures guia espiritual i se’ls transmeten creences i valors específics. I em sembla important que pensem si a certes edats estan preparats per assimilar totes aquestes coses, que estan envoltades d’incertesa i de misteri. La protagonista de la pel·lícula és una nena vulnerable, que ha crescut sense mare i que no obté del seu pare el suport que necessita. En situacions com la seva, l’amor de Déu es presenta com una cosa absoluta, que és segura i que no falla. ¿Quina nena o adolescent no voldria una cosa així? Però cal preguntar-se si això és veritable fe.

¿Què va descobrir sobre el rol de la religió en els joves durant el seu procés de documentació?

Em vaig adonar que, pel que fa a la religió i l’espiritualitat, la gent més jove no carrega amb el tipus d’herències ideològiques o històriques que sí que ens han pesat més als de la meva generació i que, potser per això, fins i tot els no creients es relacionen amb la qüestió amb una actitud molt més tolerant. També vaig descobrir que, fins i tot en famílies religioses en les quals el bateig i la comunió estan totalment normalitzats, tenir una filla que es vol fer monja és percebut com una crisi. És a dir, s’accepta la fe catòlica, però fins a cert punt.

¿Tem que la pel·lícula pugui generar controvèrsia?

Confio que no, tot i que és cert que el catolicisme està extremadament arrelat en la nostra cultura i continua tenint una rellevància que escapa al que és esperable en una societat moderna. Jo no l’he fet per provocar polèmica, i a l’escriure-la ni em vaig plantejar que pogués ofendre a ningú. El que m’interessa és deixar espai perquè els espectadors es facin preguntes complexes i profundes, presentant-los punts de vista molt enfrontats i defensant-los tots amb molta intensitat.

Notícies relacionades

El Mercat de les Flors arrenca temporada a Barcelona amb 11 grans espectacles de dansa

Adeu a Redford, llegenda progressista

Com la seva pel·lícula Cinc lobitos (2022), que li va proporcionar el Goya i la Biznaga d’Or, com la seva minisèrie Querer (2024), Los domingos, en última instància planteja un conflicte en el si de la família. ¿Què li resulta tan inspirador d’aquesta institució?

És un espai que em resulta molt convenient com a narradora, perquè em permet entomar debats que a priori són més intel·lectuals o conceptuals i ancorar-los en l’àmbit dels afectes. A més, els dilemes que sorgeixen en el si de la família sempre ens porten a llocs incòmodes i confusos, i m’agrada aquest territori. És una institució molt interessant, perquè assumim que cal defensar-la i mantenir-la tant sí com no, i això significa que entre els seus membres hi ha coses que no poden dir-se o fer-se perquè podrien trencar un equilibri. Aquesta tensió és molt poderosa des del punt de vista dramàtic.