"A casa, no es permetel mòbil a taula"

La indústria del videojoc mou 180.000 milions de dòlars a l’any (el cine i la música junts, 125.000 milions), però gairebé no posem cara als que tallen el bacallà en el negoci. Aquí en va un i dels grossos: Javier Ferreira (Madrid, 1976), co-CEO de Scopely, propietària de videojocs com Monopoly GO!, Stumble Guys o Marvel Strike Force i, segons la revista Time, una de les 100 companyies més influents del món. Viu a Califòrnia, però té un peu a Barcelona, on han instal·lat la delegació més gran a Europa.

Juga a la lliga de campions i amb prou feines se’l coneix. ¿D’on surt vostè?

Vaig créixer a Madrid i als 11 anys em van enviar a un internat a Anglaterra. Això, diria, va marcar la meva trajectòria. Vaig prendre consciència que tots viatgem sols pel món i que val la pena invertir en tu. Després, vaig completar estudis en una escola anglesa a Espanya i em vaig llicenciar en Economia per la Universitat de Warwick, i en Antropologia, per la d’Oxford.

Un currículum sòlid.

Al tornar, la meva obsessió era no treballar. Però, amb 24 anys, vaig tenir una filla i l’orientació vital va canviar. Vaig trobar feina a Telefónica relacionada amb l’inici dels videojocs en mòbils i vam tenir molt èxit.

O sigui, no va posar un peu en les companyies punteres des d’un garatge.

Sempre vaig voler formar-me de manera global. Tenia una gran curiositat. Vaig treballar desforestant a Toledo, vaig passar dies al Museu del Prado, vaig recórrer Llatinoamèrica de motxiller.

¿Aquell motxiller es va visualitzar com a empresari d’èxit?

Més aviat pensava: "Mai seré el CEO d’una empresa». Les coses més importants que m’han passat són accidentals: el dia que vaig conèixer la mare dels meus fills, el dia que vaig aconseguir la feina a Telefónica, el dia que vaig conèixer Walter Driver, el fundador de Scopely.

Si tot és accidental, no hi ha secret.

El meu consell és tenir una orientació molt forta cap a l’educació pròpia. Tinc tres fills i no em preocupa si seran metges o advocats, el que em preocupa és que siguin amos i arquitectes del seu desenvolupament.

Els seus col·legues destaquen de vostè la seva energia.

Tinc facilitat per motivar els equips i crear capacitat de resistència, perquè en aquest negoci cal superar els fracassos.

Practica ioga. ¿Hi juga algun paper?

Sempre he intentat ser molt conscient d’on estava emocionalment. En moments puntuals, m’ha anat bé la meditació, la psicoanàlisi o portar un diari. Mètodes que m’ajuden a l’autoregulació.

Han venut l’empresa a un fons saudita per 5.000 milions. Això sí que regula.

El dia que vam firmar, a les 3 del matí hora de Los Angeles, vaig sentir una gran alegria perquè d’alguna manera es posava un valor objectiu al que havíem creat, però també vaig sentir una mica de vertigen, perquè entrava en una fase desconeguda.

Amb diners, hi ha menys incertesa.

Els diners no m’han canviat gaire la vida. El grup de persones que construïm el projecte s’ha mantingut unit i ja estem planificant els pròxims quatre anys, ara amb una energia més assossegada. L’èxit empresarial no es basa en tenir la idea correcta, sinó en ser capaç d’anar millorant les idees fallides. No m’espanten els girs de 180 graus. Ho considerem un objectiu estratègic.

¿Quin és el límit de la seva ambició?

Em fa molta il·lusió ser un gran pare i contribuir al món en temes educatius a través d’algunes fundacions.

Parlant d’educació: té difícil renyar els seus fills per jugar amb el mòbil.

Els he obert les portes al món dels videojocs i he jugat amb ells, però he intentat que tinguessin altres interessos, com la lectura, els amics, l’esport. A la vida no s’aconsegueix gaire restringint, sinó inspirant i emocionant. El videojoc convida a una participació activa i la connexió social, perquè té la funció del parc, on els amics s’ajunten.

Com a antropòleg, tindrà una opinió sobre l’addicció.

En aquest sentit, soc estricte, a taula no hi ha mòbils. La presència és important quan estàs jugant, menjant o esquiant.

Ho diu qui subministra la “droga”…

No he conegut ningú en la indústria que vulgui que l’usuari sigui addicte al producte. El que intenta és que tingui una experiència agradable i duradora. Crec que la visió hostil cap als videojocs és generacional, perquè és un fenomen dels últims 30 anys.

Notícies relacionades

El llibre en català debat el seu futur en plena bonança comercial

La literatura juvenil, la penúltima frontera

¿A què és vostè addicte?

El que em fa vibrar són els meus fills i el surf, una passió que he trobat tard. És una experiència bastant espiritual que requereix paciència, convicció, i superació de la por.