Dwayne Johnson intenta fer-se gran

Referent a això, l’actor té el relat al seu favor: el personatge que encarna a la pel·lícula també és una persona real, representa el primer paper de la seva carrera que li permet exhibir les seves habilitats com a actor dramàtic, i per interpretar-lo ha experimentat una transformació física extrema al guanyar més i més quilos de múscul fins a convertir-se en una veritable muntanya. Els encarregats de repartir guardons solen sentir predilecció per aquest tipus de narratives, i aquestes transformacions corporals, i sens dubte aquests mateixos productors aprofitaran l’empenta de Johnson per intentar que la pel·lícula es coli entre les favorites de cara al que a Hollywood es coneix com la temporada de premis. Però en el seu cas, vist el que hi ha, el més esbojarrat seria que ho acabés aconseguint.

Concretament, The smashing machine explica la història de Mark Kerr, que a partir de 1997 es va convertir en el dominador absolut de les arts marcials mixtes (MMA) quan aquest ultraviolent esport encara era marginal i situat al límit de la il·legalitat, i que el 2000 va patir una crisi a causa de la seva fragilitat psicològica i l’addicció als analgèsics i els opiacis que va estar a punt d’acabar amb la seva vida. I durant nou desenes parts del metratge s’acontenta amb transcórrer exactament a la manera de la versió més rutinària del tipus de pel·lícula que un imagina al llegir la frase immediatament anterior, fins que en els seus últims compassos arriba a posar en qüestió la necessitat de la seva pròpia existència.

No convida a reflexionar

Mentrestant, no es molesta a convidar a reflexionar sobre el preu que un esport com les MMA cobren als que el practiquen, perquè suggereix que Kerr ja portava els traumes de casa, i tampoc s’atreveix a qüestionar la idea de masculinitat que de segur va contribuir a l’ocàs del seu protagonista, perquè en realitat prefereix suggerir que es tracta d’un esport d’homes i que la presència de les dones en les vides dels que el practiquen no és sinó un destorb. Fa la sensació que és una pel·lícula que s’acontenta amb ser, amb existir, i el més cridaner és el desvergonyiment amb què exhibeix aquesta falta de profunditat.

Res d’això impedirà que Johnson obtingui nombrosos elogis pel seu treball a la pel·lícula i, probablement, està bé que sigui així; poques pegues se li poden posar a la seva feina. El principal motiu pel qual The smashing machine resulta decebedora és que el seu director és Benny Safdie, responsable junt amb el seu germà de diverses pel·lícules dotades d’una energia inclassificable i meravellosa, entre les quals destaquen Go get some Rosemary (2009), Good time (2017) i Diamantes en bruto (2019). A l’espera de l’estrena de Marty Supreme, la primera pel·lícula dirigida en solitari per Joshua Safdie, l’altra meitat de la parella, resulta temptador donar per fet que van fer mal fet al separar-se.

Notícies relacionades

Giorgio Armani, el ‘rei’ de la moda italiana, mor als 91 anys

Estopa firmarà la banda sonora del Piromusical de la Mercè 2025

Mals costums

The smashing machine és una pel·lícula que justifica la mala reputació que té el cine biogràfic a causa de la seva tendència tant a seguir a ulls clucs fórmules narratives gastades –ascensió, caiguda i redempció, per exemple– com a funcionar a mode de publireportatges dels seus objectes d’estudi. I potser la gran carta de l’altra pel·lícula aspirant al Lleó d’Or presentada ahir, El testamento de Ann Lee, és el seu afany a esquivar aquests mals costums. Dirigida per la noruega Mona Fastvold i coescrita pel també actor Brady Corbet, director de la recent The brutalist –al seu torn coescrita for Fastvold–, la pel·lícula se situa entre el musical, el drama d’època i l’estudi psicològic per parlar de la dona del títol, al seu dia líder de la Societat Unida de Creients en la Segona aparició de Crist, també coneguda –per escurçar– com a Shakers. Tant la seva negativa a respectar els estereotips del subgènere a què pertany com la seva intrepidesa visual resulten admirables, pels dictats del gènere al qual pertany, però és una llàstima que dediqui tant de temps a unes coreografies de cant i ball més aviat risibles i tan poc a endinsar-se en els seus personatges. Però el seu problema més gran és que, malgrat que els shakers van destacar per ser una comunitat religiosa destacable per valors tan nobles com l’èmfasi en la igualtat de gènere i l’exaltació de la vida comunal i igualitària, d’alguna manera se les enginya per retratar-los com una colla de fanàtics sectaris.