Spotify, ¿t’obre les orelles o te les tanca?

Tendim a pensar que l’estríming és la causa que els més joves tinguin menys prejudicis en els gustos musicals i que puguin saltar d’un estil a l’altre amb esportivitat. Sí, gràcies a les plataformes mai havia sigut tan fàcil explorar parcel·les sonores variades. Però, al seu torn, propicien l’efecte contrari: oferir-te propostes semblants perquè estiguis connectat com més hores millor, sense sorpreses que et contrariïn.

És un canvi crucial en la nostra relació amb la música. Fins ara, la ràdio o l’MTV podien sorprendre’t i sotmetre’t a certs riscos, mentre que el big data hiperpersonalitzat minimitza la teva exposició a sons amb els quals no has tingut contacte. És clar que pots decidir que deixes una estona les teves llistes per provar amb els menús d’amics a qui els agrada el merengue, el postpunk o el black metal, però això és com dir que en lloc de posar Pablo Motos podries triar el documental de La 2. La possibilitat hi és i l’esforç que has de fer amb el dit polze és el mateix, però quasi ningú el fa.

Notícies relacionades

Juan del Val, guanyador del premi Planeta 2025: «Hi ha massa escriptors educats, l’art ha de tenir cert afany de provocació»

Aquesta és l’obra de Picasso que ha desaparegut en un viatge de Madrid a Granada per ser exposada: valorada en 600.000 euros

Spotify sembla que tendeix a acontentar-te amb playlists lineals que et gratifiquin d’una manera estable, sense sobresalts. Èxits i preferits sí, però sense excés d’estímuls. Parla de tot això la periodista nord-americana Liz Pelly en un llibre que ha causat cert enrenou, Mood machine: The rise of Spotify and the costs of the perfect playlist (per ara, només en anglès), en el qual relaciona aquesta tendència amb la creació de granges d’artistes falsos destinats a produir música funcional, que és la que poses de fons mentre treballes o rentes el pis. Arxius sonors en els quals ni tan sols importa qui hi ha al darrere: música sense passat ni context. Connecta amb la naturalesa de Spotify, on un àlbum és un objecte flotant que no sembla que formi part de la narrativa d’un artista, sinó de la bombolla formatada de la plataforma. És com si, més que escoltar Lorde, estiguessis escoltant Lorde a través d’un ventríloc anomenat Spotify.

En lloc de triar, és deixar que ells ho facin per tu. ¿Spotify eixampla el teu horitzó musical? Més aviat treballa per impedir-ho, però dependrà de tu. Com sempre, la responsabilitat individual. Si de veritat ho vols, pots esquivar l’algoritme: buscar altres llistes, investigar i, un verb revolucionari, decidir. ¿El més eficaç per burlar-se d’ell? Fer-te periodista musical: el meu Spotify va boig preguntant-se quina classe de guillat pot escoltar seguits Blackpink, Ozzy Osbourne, Bad Bunny, Ressonadors i Bruce Springsteen. Coses de l’ofici.