La inesperada resurrecció de les ‘spoof movies’

Entre les anomenades pel·lícules spoof, que es riuen tant d’altres pel·lícules com de gèneres sencers, figuren algunes de les considerades com les pitjors de tots els temps. Fa més d’una dècada que aquesta mena de paròdies van desaparèixer quasi per complet de les cartelleres i, que se sàpiga, des d’aleshores ningú ha donat mostres de trobar-les a faltar. Poden comptar-se amb els dits d’una mà, a més, les comèdies produïdes a Hollywood en aquell mateix temps que hagin recaptat 100 milions de dòlars als EUA i, segons la lògica de la indústria, quasi cap pel·lícula que no arribi a aquesta xifra en taquilla té dret a ser considerada un èxit. I, malgrat tot això, aquesta setmana arriba a la cartellera espanyola Agárralo como puedas, reboot del clàssic homònim del subgènere estrenat el 1988 i alhora quarta entrega de la sèrie cinematogràfica a la qual va donar lloc; la tercera, Agárralo como puedas 33 1/3: El insulto final es va estrenar fa més de 30 anys. El detectiu que Liam Neeson encarna en la nova pel·lícula és el fill del que interpreta Leslie Nielsen en les tres predecessores, i la lògica de la saga permet endevinar que és tan inepte i inconscient de la seva pròpia ineptitud com el seu pare, o quasi.

En realitat, la seva estrena sembla que marca l’inici d’una sorprenent resurrecció de la spoof movie. Al setembre s’estrenarà als EUA Spinal Tap II, l’esperada seqüela del fals documental centrat en una desastrosa banda de heavy metal que es va estrenar el 1984 i que avui ha arribat a estatura mítica. L’any vinent s’estrenarà un reboot de Scary Movie (2000), aquella col·lecció d’acudits a costa de les pel·lícules de terror creada pels germans Wayans que va resultar ser l’inici d’una tetralogia, i el mestre de la paròdia Mel Brooks ha promès tenir a punt el 2027 la seqüela de L’esbojarrada història de les galàxies (1987), el seu spoof de Star Wars. A més, es considera la possibilitat d’una quarta entrega de la saga protagonitzada per Austin Powers, imitació còmica de James Bond. S’haurà de veure si aquest ressorgiment situarà el subgènere tan a dalt com al seu dia ho van fer David Zucker, Jim Abrahams i Jerry Zucker, els grans abanderats i creadors d’Aterriza como puedas (1980).

És cert que ZAZ –així se sol denominar el trio, per escurçar– no van ser els primers valedors de la spoof movie. Abans d’aquella obra mestra ja existien exponents del gènere com Flint, agent secret (1966), que també es reia de 007, i les joies de Monty Python: Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores (1975) i La vida de Brian (1979); quan la pel·lícula de ZAZ va ser estrenada, a més, el seu afany paròdic va fer que se la compaés amb les comèdies de Brooks Selles de muntar calentes (1974) i El jove Frankenstein (1974). Però la seva velocitat i densitat còmiques eren noves.

Surrealisme i fidelitat

Asseure’s davant d’Aterriza como puedas és com ser cosit per una màquina de llançar pilotes: abans d’haver acabat de riure d’un dels gags, ja te n’han servit 12 més. Els 88 minuts del film acumulen cops visuals, jocs de paraules, running gags, moments de surrealisme i frases avui icòniques com "¿t’agraden les pel·lícules de gladiadors?" o "vaig triar un mal dia per deixar d’esnifar cola", a més d’abundants referències culturals de l’època, com John Travolta a Febre del dissabte nit (1977) o Kareem Abdul-Jabbar. Però el gran encert de ZAZ va ser la seva fidelitat al material original que parodiaven –les pel·lícules sobre catàstrofes aèries– i el seu afany perquè els seus actors actuaessin en tot moment amb total serietat. Entre ells hi havia Nielsen, fins llavors conegut principalment pel seu treball en el clàssic de ciència-ficció El planeta prohibit (1956) i que aviat es va convertir en el rostre per excel·lència del cine paròdic.

No sorprèn que aquella pel·lícula deixés immediatament una empremta profunda en l’imaginari col·lectiu, i tampoc que els directors volguessin continuar explotant el mètode que acabaven de perfeccionar. Així van arribar Top Secret! (1984), que barrejava els clixés de les pel·lícules d’Elvis Presley amb els del cine sobre nazis i que va fracassar injustament a taquilla, i la sèrie Police squad! (1982), paròdia dels procedimentals policials televisius dels anys 50 i 60 que va ser cancel·lada prematurament malgrat ser generalment hilarant, i que més tard va donar origen a Agafa-ho com puguis i la consegüent eclosió de spoof movies.

A diferència de la seva més il·lustre antecessora, que en cap moment perdia de vista la seva peripècia argumental, Agafa-ho com puguis es dedicava a subministrar la màxima quantitat d’acudits possible, i aquesta és l’estratègia que van seguir no només les seves seqüeles, sinó també el díptic Hot Shots!, dirigit en solitari per Jim Abrahams, i les ximpletes paròdies que Brooks va dirigir als 90: Les boges, boges aventures de Robin Hood (1993) i Mossega com puguis (1995). Aquesta estava protagonitzada per Nielsen, que després va agafar velocitat i va rodar títols a quin de més oblidable –i cap d’ells vinculat amb ZAZ– com Espía como puedas (1996), Acampa como puedas (1998), Asegúrate como puedas (1998) i Esquía como puedas (2001), en les qualsl’actor ja havia abandonat la seva comicitat impassible d’abans per abraçar la sobreactuació. Anys després, Nielsen va viatjar a Espanya per participar en la spoof pàtria Spanish Movie (2009), dirigida per Javier Ruiz Caldera.

Notícies relacionades

Morir de riure i dolor

La IA no només escriu, també encongeix els llibres i els llegeix per tu

Paral·lelament, Scary Movie va obtenir unes xifres de taquilla espectaculars, però el seu èxit va resultar ser una victòria pírrica per al gènere. En primer lloc, perquè va generar quatre seqüeles terribles; en segon, perquè va donar impuls a dos dels seus guionistes, Jason Friedberg i Aaron Seltzer, posteriorment directors a duo de paròdies execrables com Date Movie (2006), Epic Movie (2007), Disaster Movie (2008) i altres pel·lícules que figuren entre les més mal valorades de la història. Quan la parella va estrenar Casi 300 (2008), la crítica va arribar a proposar un pla per treure’ls del mig. Se’ls sol assenyalar com a màxims responsables de la mort del cine spoof, però el cert és que altres factors hi van contribuir: amb el temps els blockbusters van anar perfeccionant la seva capacitat per riure’s de si mateixos i la cultura del mem ha convertit la paròdia en una cosa ubiqua.

Malgrat això, la nova versió d’Agafa-ho com puguis ha convençut la crítica del seu país; el seu rendiment provisional en taquilla, no obstant, no ha sigut més que correcte malgrat la publicitat addicional que li han proporcionat els rumors que parlen d’un possible idil·li entre Neeson i Pamela Anderson, coprotagonista de la pel·lícula.