Eduardo Mendoza com a Nen Jesús

Barcelona continua tenint secrets. No estan ocults, es poden observar, però només si es té prou informació per, de sobte, descobrir un enigma que no ho era. Descobrir, per exemple, que el rostre del Nen Jesús al costat de sant Josep de la parròquia de Sant Ramon de Penyafort a la rambla de Catalunya és de l’escriptor, recent premi Princesa d’Astúries, Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), amb només 5 anys. El conjunt escultòric que es pot veure entrant a l’església a mà dreta pertany a Margarita Sans-Jordi, deixebla de Josep Llimona i, sobretot, tieta de l’autor de La ciutat dels prodigis. Recorda Mendoza que posava assegut en un tricicle i que quan es cansava d’estar tanta estona quiet "començava a fer voltes pel taller".

Es tracta de tot un descobriment, però que té tota la seva lògica. Eduardo Mendoza és l’escriptor amb el rostre més bondadós de la literatura espanyola. El seu somriure té una escalfor reconfortant i la seva tia ja ho devia descobrir en aquell temps. És cert que l’escultora també utilitzava els seus fills, de la mateixa edat que Mendoza, com a models "dels angelets i els jesusets". Així que el seu rostre deu estar escampat entre la molta obra que va fer Sans-Jordi a Barcelona. El cas és que aquest detall tan barceloní també fa acostar-se a l’obra d’una escultora molt avançada a la seva època i l’obra de la qual, tot i que reconeguda en el món de l’art, no és popular. No era habitual que als anys 30 una dona es dediqués a l’art. Va haver de destacar molt. Es nota en la seva obra i en els reconeixements. Així com en els encàrrecs. El 1935 hi ha documentació sobre una exposició individual a la Sala Vilches a Madrid a la qual va arribar a assistir el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora. Va ser una època en què la seva escultura tenia l’estil del moment.

Als anys 40, després de la Guerra Civil, els encàrrecs, no obstant, van ser eclesiàstics, i estan situats a diverses esglésies de Barcelona i a Montserrat, on també hi ha obra seva, com ara una talla de l’Abat Oliba i una altra de sant Benet, així com també algun escolanet que, per què no, podria ser també el rostre d’Eduardo Mendoza. Ho escric en condicional.

No és la primera vegada que personatges populars s’han convertit durant la seva infantesa en models. Un dels casos més coneguts és el del polític socialista Raimon Obiols. El seu rostre apareix al presbiteri de l’església de Sant Vicenç de Sarrià, com en alguns dels frescos situats a l’Ajuntament mateix de Barcelona, pintats pel seu pare, el pintor noucentista Josep Obiols.

Petits detalls

El cas d’Eduardo Mendoza és paradigmàtic. És un dels autors que millor ha sabut recollir els petits detalls d’una gran ciutat com Barcelona per convertir-los en els traços dels arguments de les seves novel·les. Amb aquest sentit de bona metaliteratura ha modelat moments històrics de la ciutat per portar-los a la ficció. Però mai res que passés pel rostre d’un Nen Jesús en una església de Barcelona. Curiosament, i a l’estar en una zona tan bulliciosa i turística com la rambla de Catalunya, és una de les poques parròquies de l’Eixample que té obertes les portes de bat a bat gairebé tot el dia.

Notícies relacionades

Un Raphael reconstituït

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

Aquesta església, com moltes altres a Barcelona, va arribar a la seva ubicació actual després de ser traslladada, pedra a pedra, en aquest cas el 1890 des de la zona que ara ocupa el Liceu, el passat de la qual havia sigut el primer monestir femení de l’ordre dominica l’any 1388, situat a les Reials Drassanes. El trasllat el va dirigir l’arquitecte Joan Martorell, que també en va projectar la façana neogòtica, com moltes altres esglésies de l’Eixample. Ara aquesta parròquia, i el conjunt escultòric, es pot convertir en pelegrinatge literari per descobrir el rostre d’Eduardo Mendoza amb 5 anys.

Eduardo Mendoza, amb el seu habitual sentit de l’humor i humilitat, no ha reparat mai en excés en aquesta anècdota. No obstant, sí que ha donat valor a l’obra de la seva tia. Va escriure sobre ella que "no hi ha dubte que el seu art la va acompanyar al llarg de tota la seva existència, i això la salva de quedar a mercè dels records i li concedeix el mínim consol dels artistes: mentre perdura la seva obra, la seva personalitat es va renovant amb cada nou espectador". Aquí queda.