Hollywood empitjora l’al·lèrgia al risc en els ‘blockbusters’ el 2025

Entre tots els blockbusters que han arribat a la cartellera des de mitjan juny i que hi arribaran fins a finals d’agost, es compten tan sols dues pel·lícules que oficialment es poden considerar originals pel fet que no estan basades en una propietat intel·lectual ja establerta i, per tant, dit d’una altra manera, no són seqüeles, ni remakes, ni reboots ni adaptacions de videojocs. N’és una la nova producció dels estudis Pixar Elio, que es va estrenar a Espanya fa només uns dies després de fer-se mereixedora prèviament del dubtós honor de ser el llargmetratge menys taquiller de la història de l’esmentada companyia d’animació. L’altra, F1. La película, ha obtingut uns esplèndids ingressos en taquilla en l’àmbit internacional, tot i que és important matisar que l’ús del qualificatiu "original" aplicat a aquesta pel·lícula és si fa no fa el mateix que acceptar vaixell com a animal aquàtic. Al cap i a la fi, en molts aspectes és un calc d’un dels grans superèxits dels últims anys Top Gun: Maverick (2022): les dues pel·lícules tenen el mateix productor –Jerry Bruckheimer, amo i senyor dels blockbusters durant dècades– i el mateix director, Joseph Kosinski, i totes dues expliquen la història d’un veterà –Tom Cruise llavors, Brad Pitt ara– enfrontat a una última oportunitat per arribar a la glòria exercint de mentor mentre pilota maquinària de precisió a gran velocitat.

Tota la resta de pel·lícules de vocació purament comercial estrenades i per estrenar al llarg d’aquests mesos, diem, comparteixen gens amb d’altres que al seu dia ja van resultar ser altament lucratives per als seus productors i funcionen com a marques immediatament reconeixibles per a l’espectador: 28 anys després és la segona seqüela de 28 dies després (2002); protagonitzada per Scarlett Johansson, Jurassic World: el renéixer és ni més ni menys que la setena entrega de la saga a la qual Steven Spielberg va donar origen amb Parc Juràssic (1993), i va recaptar la barbaritat de 318 milions de dòlars arreu del món el cap de setmana de l’estrena, ara en fa set dies; el cap de setmana anterior, les bones xifres de taquilla de Padre no hay más que uno 5 van confirmar Santiago Segura com el més semblant a un productor de blockbusters que hi ha en el cinema espanyol –acaba de superar el milió d’espectadors–; Sé lo que hicisteis el último verano és la continuació d’una pel·lícula de terror estrenada el 1997 i, pel que sembla, s’hi assembla tant que els seus productors han decidit que no valia la pena posar-hi un títol diferent. Podríem continuar enumerant-les, però potser no paga la pena.

L’estiu de 2025 també servirà per esbrinar si les incessants estrenes de pel·lícules de superherois mediocres al llarg de l’última dècada i mitja han acabat per atipar definitivament els qui durant molt de temps les van convertir en èxits comercials infal·libles i blockbusters paradigmàtics, tal com fa pensar la llarga llista de llargmetratges pertanyents a aquest gènere que han fracassat en taquilla recentment.

Avui mateix s’estrena Superman, que no és sinó la quarta versió de l’Home d’Acer –el personatge que essencialment va inventar el gènere quan va aparèixer per primera vegada a les pàgines d’un còmic, el 1938– que busca el seu lloc a la pantalla gran; l’actor David Corenswet, relativament desconegut, aquesta vegada és l’encarregat d’embotir-se una variació del mateix uniforme que prèviament van vestir Christopher Reeve, Brandon Routh i Henry Cavill. I d’aquí a dues setmanes arribarà a la cartellera Los 4 fantásticos. Primeros pasos, que també van provar sort en el cinema tres vegades anteriorment: el 1994, el magnat de la sèrie B Roger Corman va produir una adaptació cinematogràfica del quartet que no va arribar mai a estrenar-se, un díptic d’aventures protagonitzades per Jessica Alba i Chris Evans va veure la llum al llarg de la dècada del 2000, i el 2015 ho va fer un reboot pretesament ombrívol que va patir una patacada comercial estrepitosa.

No és pas forassenyat suposar que, si les dues estrenes acaben ingressant per sota del que s’esperava, el cinema de superherois haurà d’anar començant a buscar col·locació en la perifèria de la cultura popular, al costat de les comèdies romàntiques i els westerns.

Triomf excepcional

El 2025, doncs, el panorama cinematogràfic estiuenc és en aparença ben diferent del que va ser el 2023, marcat per l’abassegador domini que van compartir a la taquilla Oppenheimer i Barbie –Barbenheimer, ¿recorden?–, ficcions signades per sengles cineastes de prestigi, Christopher Nolan i Greta Gerwig, respectivament, que ni estaven vinculades ni els devien l’existència a pel·lícules prèvies.

Aquell triomf, de tota manera, s’ha d’entendre com un fet excepcional, perquè, d’una banda, Nolan és un dels escassos directors actuals que acumulen fans tant entre els qui van al cinema a la recerca d’entreteniment visceral com entre els qui també caminen buscant estímuls intel·lectuals i perquè, de l’altra, Barbie va tenir l’immens suport tant de la propietat intel·lectual a la qual pertany com d’una campanya de màrqueting tan agressiva que l’únic que li va faltar va ser portar el públic arrossegant fins a les multisales. A més, en dos anys poden passar moltes coses, com una vaga d’actors i guionistes capaç d’esparverar els executius de Hollywood i aguditzar encara més la seva al·lèrgia al risc.

Notícies relacionades

La concòrdia i totes les altres coses

Gala González, una boda de portada... i de matisos

Per a ells, com per a un xiringuito de la platja a Benalmádena, els ingressos acumulats entre el juny i el setembre proveeixen suport financer per a tota la resta de l’any, i inevitablement això els empeny a oferir el que saben per endavant que la seva clientela consumirà, tant si són espetos com calamarsons o blockbusters formularis protagonitzats per actors a qui tenim la cara molt vista –Pitt, Cruise, Johansson– perquè, pel que sembla, ja no hi ha intèrprets joves capaços de fer anar ells tots sols la gent al cinema.

Mentre pensem en el símil de platja, ja n’hi ha que donen per fet que F1. La película tindrà una seqüela més d’hora que tard, i té sentit. Al capdavall, tota saga de Hollywood ha de començar en algun lloc. En el cinema, com en gairebé tot, fins i tot les idees més gastades quan van començar eren noves.