Jacob Elordi: "No m’interessa una pel·lícula per fer diners"

Almenys per als qui no estiguessin familiaritzats amb el drama televisiu Euphoria, el nom de Jacob Elordi no tenia cap mena de significat. Fa dos anys, de sobte i gràcies a l’estrena tant del biopic Priscilla (2023, Sofia Coppola), en què va encarnar a una versió turmentada i controladora d’Elvis Presley, i la comèdia negra Saltburn, d’Emerald Fennell, en què va donar vida a un jove aristòcrata abstret i encantador, es va convertir en una celebritat i un sex symbol. Però ni el seu treball en aquestes pel·lícules ni el que va portar a terme posteriorment a les ordres de Paul Schrader a Oh, Canada (2024), confessa, li van permetre posar a prova les seves capacitats tant com ho ha fet la sèrie El camino estrecho, disponible en Movistar+.

"Entre tots els personatges a qui he donat vida, aquest és el que més esforç físic i emocional ha requerit de mi", afirma l’actor australià sobre una interpretació que combina emocions en cru i resistència estoica. "Gràcies a la seva complexitat i els seus matisos, a més, encarna allò a què jo aspiro amb el meu treball. Per a mi, hi ha poques sensacions tan agradables com estar assegut davant una pantalla i sentir que el que veig em transforma. Jo vull generar això mateix en altres persones".

Basats en L’estret camí cap al nord profund (2014), l’aclamada novel·la de Richard Flanagan inspirada en les experiències del seu pare en la segona guerra mundial, els cinc episodis de la nova sèrie recorren la vida del seu protagonista, Dorrigo Evans, amb continus salts narratius entre tres períodes diferents per reflexionar sobre l’impacte psicològic de la violència, la pèrdua i l’amor. El 1940, mentre rep preparació militar, el jove Dorrigo viu un idil·li amb la dona del seu oncle. El 1943, en un camp de concentració en plena jungla, sobreviu a les tortures dels japonesos. El 1989 és un prestigiós cirurgià, un heroi de guerra i una celebritat (en aquesta línia temporal, el personatge està interpretat per Ciarán Hinds) però viu irreparablement danyat pels horrors de la guerra i pel record d’aquell idil·li prohibit de joventut. "A mitjans del segle passat, els homes no s’atrevien a parlar gaire sobre com se sentien", recorda Elordi. "Això em va obligar a transmetre a l’audiència sentiments que el meu personatge no s’atreveix a sentir, i per fer-ho vaig haver d’aconseguir que el seu patiment i els seus retrets s’entreveiessin des de sota de la superfície".

El tren de la mort

Les escenes més impactants d’El camino estrecho giren al voltant de la construcció de la línia ferroviària de 400 quilòmetres entre Tailàndia i Myanmar (coneguda com el tren de la mort) que els presoners de l’exèrcit nipó es van veure forçats a construir en només 14 mesos, i completar-la va costar les vides d’uns 90.000 soldats. Pel·lícules com El pont sobre el riu Kwai (1957) i Un llarg viatge (2013) ja van tractar aquest episodi històric, però cap va prestar tanta atenció com la nova sèrie al dolor dels ostatges, torturats cruelment pels seus capturadors i molts d’ells afectats de disenteria, malnutrició i malària, i que miren de mantenir l’ànim i la camaraderia, malgrat tot.

Elordi i dotzenes d’actors secundaris van haver de perdre un pes considerable per tal de recrear la terrible experiència.

"Els meus companys de repartiment i jo vam fer un sacrifici increïble plegats, i ens vam recolzar els uns als altres en tot moment mentre va durar tot el procés; tot just ens parlàvem per no gastar energia, però amb un copet al clatell o a l’esquena n’hi havia prou per ajudar-nos a continuar endavant", explica Elordi. "Crec que va ser una cosa bastant enriquidora per a mi des del punt de vista espiritual", afegeix.

A través del retrat d’aquests soldats El camino estrecho qüestiona la idea d’heroisme i assenyala la importància de recordar horrors que s’han viscut en el passat. "Explicar històries com aquesta sempre resulta increïblement pertinent, perquè és una manera de treballar perquè no oblidem atrocitats comeses per éssers humans, i perquè no permetem que es repeteixin", apunta.

Sensació d’impostura

Elordi reconeix que es va veure reflectit en el seu personatge, un home pertorbat pel contrast entre l’heroïcitat que els altres veuen en ell i els sentiments de culpa que el consumeixen internament; al cap i a la fi, també l’actor ha hagut de lidiar amb la confusió entre la seva imatge pública i el seu veritable jo. "Vaig sentir que la brillantor i el glamur que la gent veia en mi no es corresponien amb la realitat de qui soc, i això feia que em sentís un impostor", es lamenta. "I interpretar Dorrigo Evans m’ha ensenyat que parlar amb franquesa d’aquestes coses és molt millor que carregar-les per sempre a l’esquena", continua dient.

També diu haver après molt de la seva feina en les dues pel·lícules en què ha participat i que arribaran pròximament a la cartellera.

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

Primer el veurem donant vida al monstre titular en el Frankenstein de Guillermo del Toro i després, una altra vegada sota les ordres d’Emerald Fennell, en una nova relectura de Cims borrascosos. "Vull encarnar personatges que m’intimidin en l’àmbit personal i professional", assegura Elordi parlant respecte de les seves eleccions com a actor.

"No tinc interès a acceptar papers fàcils ni fer pel·lícules tan sols per entretenir o per guanyar diners. Necessito sentir que allò a què dedico la meva vida és rellevant per a mi i per al públic que ho veu", assenyala.