El millor Wes Anderson torna a Cannes amb ‘La trama fenicia’

El director narra el viatge d’un despietat magnat que acaba comprenent el mal que causen la seva avarícia, els seus artificis, la seva paranoia i la seva actitud arrogant davant el patiment aliè.

En els últims anys, a mesura que es confirmava com el cineasta amb qui tot Hollywood vol treballar –¿existeix un altre director més capaç que ell de convertir les seves pel·lícules en passarel·les per a celebritats?–, Wes Anderson ha anat endinsant-se cada vegada més en el cor del seu propi univers, un lloc que va començar a edificar en Academia Rushmore (1998) i sobretot en Los Tenenbaums (2001) –anomenem-lo Andersònia, o potser Wesville–, on imperen les demarcacions precises d’espai i color, les composicions meticulosíssimes, els personatges hieràtics que declamen diàlegs estilitzats i els objectes del passat reconvertits en relíquies pop, i que en les seves últimes pel·lícules ha adquirit prou densitat per deixar els seus visitants una mica perduts i fins i tot esgotats. En aquest sentit, és important deixar clar des del principi que la ficció que Anderson va presentar ahir a concurs al Festival de Cannes és gairebé minimalista si es compara amb les dues immediatament anteriors de la seva filmografia, La crónica francesa (2021) i Asteroid City (2023), tan sobrepoblades d’ornamentació visual i estructural que molts només ens sentim capaços d’admirar-les des de la distància, perquè no trobem un forat per entrar-hi.

Profecia autoritarista

El protagonista de La trama fenicia és el despietat magnat internacional Zsa-Zsa Korda (Benicio del Toro), que al principi de la pel·lícula, després de sortir airós per sisena vegada en la seva vida d’un accident aeri sens dubte provocat, designa la seva filla, una monja, com l’única hereva del seu patrimoni. Explica Anderson que és un personatge que va modelar a partir del seu difunt sogre, un enginyer libanès que impulsava projectes per tot el món, i de fosques figures empresarials del segle XX, com el magnat navilier Aristotelis Onassis i l’empresari armeni Calouste Gulbenkian, que ajudava empreses occidentals a explotar les regions productores de petroli del Pròxim Orient. Al llarg de la pel·lícula, Korda i la seva filla volen d’un país a l’altre per renegociar acords amb els socis comercials del magnat, i mentrestant Anderson, sense sortir de Wesville, ens convida a recordar els mètodes dels autòcrates que governen el nostre món. Qualsevol que hagi estat atent a la seva carrera entendrà que no és la primera vegada que el texà utilitza el seu cine hermèticament segellat per fer-se ressò d’aspectes problemàtics de la realitat contemporània: a través tant d’El Gran Hotel Budapest (2014) com de l’al·legoria animada Isla de perros (2018), per exemple, va fer advertències sobre l’auge de l’autoritarisme que van resultar ser profètiques.

I mentre acompanya Korda en un viatge a través del qual l’empresari va comprenent el mal causat per la seva avarícia, els seus artificis, la seva paranoia, el menyspreu per la seva família i la seva actitud arrogant davant el patiment aliè, Anderson torna a assajar la comèdia en què s’ha especialitzat en l’última dècada, matisada a base de terror existencial i coberta per l’allargada ombra de la mort –diverses escenes de La trama fenicia, de fet, transcorren en una versió del més enllà probablement inspirada tant en el cine de Buñuel com en el de Michael Powell–; pot ser que, mentrestant, aquesta pel·lícula no transmeti la melancolia irresistible d’obres prèvies del seu autor, com Moonrise Kingdom (2012) i El Gran Hotel Budapest (2014), però, en bona mesura perquè els personatges no són simples maniquins dissenyats per exhibir els capricis estilístics del seu creador, és la millor pel·lícula sorgida d’Andersònia en aquesta dècada.

Els fantasmes de la dictadura

Notícies relacionades

Segona de les pel·lícules aspirants a la Palma d’Or presentades ahir, Agente secreto és la pel·lícula més monumental de les que ha dirigit fins ara el brasiler Kleber Mendonça i, de fet, funciona com a recopilatori d’elements presents en el seu cine previ: uneix l’ansietat i la por quotidianes que transpirava el seu primer llargmetratge, Sonidos de barrio (2012), l’enuig contra el capitalisme voraç i en defensa de la memòria històrica que va encapçalar en Doña Clara (2016), el component distòpic en el qual va basar Bacurau (2019) i el profund amor pel cine que va traspuar al seu magnífic documental Retratos fantasma (2023). Ambientada durant la dictadura militar del Brasil com la recent guanyadora de l’Oscar Aún estoy aquí (2024), de Walter Salles, contempla un acadèmic d’esquerres que viatja al seu Recife natal escapant-se d’un poderós enemic i decidit a fugir del país amb el seu fill petit, i que a poc a poc va comprenent que els taurons, literals i metafòrics, faran tot el possible per impedir-l’hi.

Es tracta d’un thriller polític inconfusiblement negre, menys interessat a construir un misteri que a exsudar fatalisme, i decidit a regalar-se a l’espectador a través d’una successió de filigranes estilístiques que inclouen escombratges de càmera, pantalles partides i una escena que rendeix homenatge al cine exploitation mostrant una cama humana que sembra el caos en un parc on es practica un cruising desenfrenat. Mendoça tendeix a allargar les escenes més del necessari i, com a resultat, el ritme de la pel·lícula és més lent del que potser hauria de ser, però això no li impedeix mostrar una contagiosa energia anàrquica mentre captura la podridura de la dictadura i contagia un profund amor pel Brasil, la seva història i els seus costums, i també pel cine en si.

Temes:

Festival de Cannes Brasil Cine Budapest

Inicia sessió 0 Comentaris

Jordi Casanovas: "Molts homes prefereixen la nostàlgia al progrés"

El ‘boom’ dels ‘artistes convidats’ a les marques